Se'ns ha parat el món perquè poguem estimar i ser humans

I per fi els humans baixem del nostre pedestal i ens adonem que sí, som vulnerables, és fàcil ferir-nos fins i tot amb la nostra gruixuda armadura posada, aquesta que dissimula qualsevol sensibilitat. De sobte, el nivell d'anglès dels fills deixa d'obsessionar-nos, tenir un lloc de poder a l'empresa ha perdut importància, i els diners no ens garanteixen un tracte especial a urgències. La incertesa ens aclapara, la sorpresa ens espanta i la por ens envaeix. I de no poder dormir per no complir amb la feina, passem a no dormir per si morim sols en un hospital.

Uns senzills aplaudiments ens emocionen fins a les llàgrimes, ens connecten amb alguna cosa que havíem oblidat de tan ocupats com estàvem: la nostra humanitat. Les presses, l'angoixa, comprar, viatjar, aparentar i tot allò que abans crèiem vital ha desaparegut. Se'ns ha parat el món i no ha passat res, continuem vius, probablement més que abans perquè ara res ens distreu de l'important; estimar i que t’estimin.

Ara, sobreviure és la qüestió, i tots ho sabem. Es tracta de resistir al contagi, mantenir el treball, superar les pors i aconseguir una sana relació familiar i de parella. Ara, tancats a casa toca només ser, i ser de debò per a aconseguir-ho, encara que no sapiguem molt bé per on començar.

Com a animals socials que som, portem al nostre ADN l'empatia, la generositat, la solidaritat, la valentia o el convertir-nos en guerrers que lluiten per una causa més gran que nosaltres mateixos, i el primer pas per a començar podria ser deixar enrere aquestes accelerades màquines invulnerables en què ens havíem convertit, dissenyades per fer més i més La nostra humanitat ha tornat i una prova irrefutable és que tots ens hem llançat a ajudar amb milers d'accions solidàries.

Quelcom invisible ens ha ajudat a parar la deshumanització, i en unes setmanes tindrem l'oportunitat de tornar a sortir al carrer transformats en humans, orgullosos de la nostra vulnerabilitat, sabent que junts podem crear aquell món que anhelem, un que tingui més sentit per a nosaltres, com aquella costurera d'una gran marca de roba que fent màscares, confessa que el seu treball, després de 20 anys, ha cobrat sentit. El sentit dels humans és precisament aquest, el de ser humans. Simplement. Que no ens espanti! Toca ser valent, demostrar que podem superar la por per canviar el que el nostre cor i els nostres valors porten anys murmurant-nos que hauríem de poder canviar. Comencem?