"L' infern burocràtic de la discapacitat: 27 mesos d'abandonament a un menor"

Aquests dies hem vist l'actriu Assumpta Serna denunciar públicament l'«infern incoherent i burocràtic» que suposa tramitar la dependència. Les seves paraules no són un cas aïllat, sinó el reflex del calvari que vivim milers de famílies atrapades en la xarxa institutional.

Escric aquestes línies per sumar el nostre testimoni a aquesta denúncia col·lectiva: l'Administració ha trigat 27 mesos a lliurar-nos la resolució del grau de discapacitat del meu fill, d'11 anys, tot i tenir dos síndromes genètics diagnosticats. No parlem d'una situació ambígua ni d'un diagnòstic incert, sinó de condicions genètiques objectives i una d’elles molt minoritàries que requerien un suport .

Durant aquest temps hem xocat contra un entramat infinit de departaments, Secretaries de Presidència i oficines que prometen ajudar però que no resolen res. Hem presentat escrits davant de totes les instàncies possibles -incloent el Defensor del Pueblo i el Síndic de Greuges- sense obtenir cap solució. Per a l'Administració ets només un número d'expedient: o entres en les seves caselles o no existeixes. Estem esgotats i frustrats. A l'enorme preocupació i incertesa que suposa conviure amb síndromes genètics poc freqüents, se li suma l'obligació de lluitar diàriament contra les institucions pels drets del teu fill. És dolorosa la sensació de fallar al teu propi fill quan un nen sempre espera que els seus pares el puguin protegir davant les injustícies.

Per a més indignació, el meu fill té reconegut un Grau 1 de dependència des del 9 de gener de 2026 i encara no hem rebut ni un sol euro de la prestació. La paradoxa legal és flagrant: segons el Reial decret legislatiu 1/2013 i el Reial decret 888/2022, l'acreditació d'una situació de dependència reconeguda implica legalment l'equiparació automàtica a un grau de discapacitat mínim del 33 %.

Vam sol·licitar acollir-nos a aquesta passarel·la per tenir el document a temps d'al·legar els punts per a la preinscripció de l'institut. La resposta de la Generalitat de Catalunya? Que a la nostra comunitat aquesta equiparació automàtica no s'aplica als menors, sinó únicament als majors de 65 anys. Una barrera autonómica incomprensible que ens va abocar directament al col·lapse burocràtic.

L'Administració s'escuda en els efectes retroactius de la resolució des de la sol·licitud, però aquesta retroactivitat és una trampa, ja que la demora ens ha privat de drets de forma irrecuperable:

Esgotament econòmic per falta de recursos públics: durant tots aquests mesos hem hagut de fer front a diagnòstics, psicòlegs i reeducacions privades per no deixar el nostre fill desatès. La meva família ha hagut d'assumir aquesta despesa perquè els recursos públics són inexistents o insuficients, amb visites al CSMIJ excessivament espaiades en el temps que no cobreixen les necessitats reals del menor.

Pèrdua de l'institut del seu entorn i de la seva autonomia: en no disposar del document oficial a temps, no vam poder sumar els punts per discapacitat ni els de Família Nombrosa. El meu fill va perdre la plaça a l'institut del costat de casa i va ser assignat a un centre distant. Depèn ara del transport públic o de nosaltres per als seus desplaçaments, en una crua ironia per part d'una Administració que abandera l'autonomia dels menors mentre els seus propis retards se la treuen.

Denegació de la Beca de Necessitats Educatives Especials (NNEAE): en dependre l'accés a aquests ajuts exclusivament de l'acreditació oficial de la discapacitat, les beques se li han denegat sistemàticament curs rere curs per falta del paper físic. Impagaments i falta de retroactivitat fiscal: a l'impagament de la dependència des del gener es suma que l'ajuda per fill a càrrec no s'abonará amb caràcter retroactiu. Tampoc hem pogut tramitar el títol de Família Nombrosa ni aplicar-nos les desgravacions fiscals d'aquests dos anys. Exempció de l'Impost de Circulació (IVTM): exigeixen que el vehicle estigui a nom del menor, un tràmit impossible sense la resolució. En canviar la titularitat ara, l'exempció no s'aplica amb caràcter retroactiu.

Un retard de 27 mesos equival a més del 20 % de la vida d'un nen d'11 anys. Aquesta burocràcia sense empatia no només és lenta, és profundament injusta. Exigim a les institucions agilitat, coherència i sentit comú perquè cap altra família hagi de patir aquest esgotament per defensar allò que per dret li correspon al seu fill.