Poca memòria política, la des nostres governants

Un dels mals de les persones és la mala memòria.

Ara, veient la pena, el fàstic i les ganes de plorar que em provoquen -i crec que no només a mi- els “meus partits polítics” -em refereixo als que, en principi, comparteixen amb mi les idees independentistes-, pactant sense vergonya amb partits que van recolzar l’article 155 als ajuntaments, diputacions, i barallant-se entre ells, em pregunto, de veritat que tots tenim la memòria tan espatllada?

En els últims anys, quan va ser que el poble va estar més unit, participatiu, engrescat i il·lusionat que mai? Diades multitudinàries, persones amagant urnes i paperetes, grups de whatsapp per defensar les escoles i col·legis electorals per l’1 d’octubre, somriures a les cares...

I, sobretot, participació massiva i pacífica l’històric 1 d’octubre, amb les mans enlaire i rebent cops de porra increïblement plens d’odi i injustícia. I, també, aturant pacíficament el país el dia 3 d’octubre.

Érem un país unit, fort i il·lusionat per aconseguir la independència. La candidatura unitària de Junts pel sí, abraçant partits d’esquerra, de dreta i entitats com Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, portava als catalans a creure en nosaltres com a país.

Les coses van anar com van anar -ningú ha pensat mai què podria haver passat si el President Puigdemont hagués votat al seu col·legi de Sant Julià de Ramis i s'hagués trobat amb els cossos de “seguretat” espanyols?- i no tenim república, tenim exiliats i presos polítics, però quan és que vam estar realment a punt d’aconseguir la llibertat, la independència? Llavors, quan anàvem junts.

I ara, què fan els “nostres” polítics? Oblidar i abraçar als que no van condemnar la violència policial i van recolzar la intervenció de Catalunya, barallar-se entre el partit de dretes i el partit d’esquerres, i inclús dins de cada partit.

“Senyors polítics”, no teniu memòria, però el pitjor és que tampoc teniu vergonya.

A vegades es diu que cada poble té els governants que és mereix. Jo no hi estic d’acord, Catalunya es mereixeria uns governants molt millors. Amb memòria i vergonya.

Anirem junts quan la sentència -ja redactada de fa temps- injustament condemnatòria contra els presos polítics sigui pública? Malauradament, crec que no.

Vam tenir la nostra oportunitat aquell 1 d’octubre i les setmanes posteriors. Vam perdre el tren i no crec que torni a passar. A no ser que anem tots junts. Però... Hi anirem?