L'error dels adults és intentar preveure el futur dels fills

Sóc la més gran de dos germans que tenen 13 y 16 anys. Vaig a la  Universitat i d'aqui uns mesos acabaré la carrera. Quan sóc a casa me  n'adono que per als meus germans no és tan fàcil estudiar. La meva  mare es pasa les tardes amb ells fent els treballs de l'escola i entre  setmana també van a classes de repás.

L'altre dia em comentava que cada vegada a l'escola exigeixen més nivell i que les competències són  més fortes que abans, quan jo estudiava. El meu germà de 16 anys encara s'esforça i va aprovant, però el petit és diferent. És un nen molt  entremaliat li agrada jugar tot el temps, és molt espontani i creatiu,  li agrada parlar i estar amb la gent, però a l'hora de concentrar-se és  difícil..De vegades arriba a casa trist perque ha tret alguna mala nota, i no li agrada estudiar. 

La desmotivació cap a l'estudi ja ens obliga  a pensar moltes vegades si és que el nen no está "fet per  estudiar" o que "no pot arribar" on altres si arriben.  Però penso que aquest és l'error de moltes persones adultes, que creient que poden preveure el futur dels nens i nenes els hi dicten  una finalitat en la seva vida sense saber res del que pot li arribar a  pasar a aquella personeta quan es faci gran. 

Amb això vull comentar la  història d'un company meu de classe, que com el meu germà petit, era  molt entremaliat, li agradava jugar tot el dia a futbol, fer bromes, córrer i tampoc prestava gaire atenció a les lliçons dels mestres.  Quan va acabar l'escola, els professors li recomanaren no estudiar  batxillerat i posar-se a fer feina. El meu amic es va posar a  treballar de mecànic, seguidament féu un cicle de FP, i ara esta a primer de  carrera d'una enginyeria. Qué en penseu?