"Fins avui no he pres consciència que la meva dona s'està morint"

Reflexions caminant cap a la fi. Avui fa un més que va ingressar al clínic i es va confirmar pitjor el diagnòstic. En entrar encara parlava i interactuava amb nosaltres, menjava, controlava les seves necessitats... Ara ja no hi és. Només la medicació evita les convulsions a tot el cos i la té confortable.

Fins ara jo sabia que es moriria per culpa de la malaltia, però fins avui no he pres consciència que s'està morint. És devastador veure-la com li va canviant l'expressió de la cara, el pes que ha perdut, la seva mirada perduda. Tots els dimonis em venen a sobre, intento no jutjar-me a mi mateix i no dubtar que la decisió presa és la correcta. Donar-li una transició tranquil·la. Però no puc evitar un sentit de culpa, injust. He fet per ella el millor, però ho portaré a dins sempre més.

No sé què ens espera d'aquí al final ni quant trigarà. Potser sóc insensible, però espero, per ella, que sigui curt. Per més suport que tinguem, és un procés que passarem sols, el meu fill i jo; ha de ser així. Què ens espera després no ho sé.

El meu fill és jove, amb dolor, però farà tot el seu recorregut vital: jo no ho sé, tinc un punt de pànic al futur. Miro enrere i em penedeixo de no haver sabut fer-la més feliç. Res del que pensava abans té sentit, costarà trobar objectius, motivacions; en definitiva, una raó de viure. No penso ensorrar-me, me'n sortiré; segur, és el que ella voldria. Com, ja ho veuré.

El que tinc clar és que tota la filosofia de vida que havíem creat i viscut era equivocada. La societat en la qual vivim, condicionada per molts factors socials i religiosos, ens fa creure que som eterns i hi ha temps per tot; no ens prepara per a la mort, és tabú. Tornar a l'essència i fer el que sigui que et faci sentir bé; aquest és el camí.