"Estem absolutament absorts pels mòbils"

Em trobo en un avió que està a punt d’aterrar a l’aeroport d' El Prat. Són les 3.30 hores de la matinada, estem tots molt cansats i amb ganes d’arribar als nostres respectius llits per a posar-nos a dormir. Aquells passatgers que no dormen, combaten la son mentre miren per la finestra i observen la ciutat des de les altures. L’avió comença a apropar-se a la pista d’aterratge i, en qüestió de segons, sentim el contacte de les rodes amb l’asfalt.

Retiro la mirada de la finestreta que m’ha entretingut durant una bona estona per a presenciar en directe una escena que ja em conec pràcticament de memòria. Tan bon punt l’avió ha tocat el terra, es comencen a il·luminar totes les pantalles, i una orquestra de piulades i notificacions envaeixen l’avió. Ara ja ningú mira per la finestra, i aquells que pocs segons abans estaven endinsats en un son profund, ara sembla que portin desperts tot el viatge.

Totes les cares miren cap a una mateixa direcció. El cap cot, el coll encorbat cap avall, i la mirada fixa a la pantalla. S’apodera de mi el mateix sentiment de tristesa de sempre. Miro al meu voltant mentre constato, un cop més, que estem absolutament absorts per aquesta màquina. Som addictes a una superfície plana que s'il·lumina al mínim toc de dit.

Ens han privat de la nostra droga durant les tres hores i mitja de viatge, i ara que per fi ja som a baix, el nostre desig de “reconnectar” amb el món exterior no ens deixa fer res que no impliqui treure el mode d'avió, almenys a aquells que hagin tingut la força de voluntat de tenir-lo posat durant el vol. Molt probablement, cap dels passatgers que estem aquí asseguts té ningú amb qui xatejar a aquestes hores de la matinada.

Encara més, probablement res del que qualsevol estigui mirant a les xarxes té el més petit valor o interès. El que estem fent no té cap sentit, però ho fem, perquè som addictes. Addictes a la pantalla. Addictes a tenir una estimulació visual constant, encara que aquesta ens atrofiï el cervell a poc a poc, i ens porti al trist punt on som ara. 

Ja no mirem per la finestra, ja no ens posem a llegir, ja no descansem i ja no prioritzem dormir. Ja no parlo d’aquest avió, ja no parlo de la nit d’avui. Parlo d’un món que ha perdut les ganes de veure la vida en directe, per veure com s’escapa a través d’un aparell que ens roba la màgia de sentir.