Per què no creem una societat on ningú se senti sol?

Avui he llegit la carta de la Roser, "Al començar a envellir, tenia por d'estar sola i de morir sense que ningú se n'adonés". Parles de les teves pors en la vellesa i que quan les vas descobrir, ara ja fa 10 anys, vas decidir anar a viure a una residència per no estar sola. Dius que vas triar una privada perquè les altres tenien una llarga llista d'espera i tú no et senties capaç d'esperar.

Tens por de la soledat, de la vellesa, de la malaltia, de la mort. De quedar-te sense estalvis per poder seguir vivint on ets ara... Roser, aquesta por la comparteix la humanitat, et comprenc perquè jo també la sento, i he escoltat les meves amigues parlar d'ella. La senten més les persones més sensibles, però és universal. El que no acabo d'entendre és perquè si ho sabem no fem res més per el·liminar-la o suavitzar-la quan encara som joves i plens de força per fer-ho. Per què no creem una societat on ningú se senti sol de la manca de companyia, atenció, consideració? Pot ser perquè quan som conscients ja no tenim la força per fer-ho? Però sí existeixen persones que intenten alleugerar aquesta sensació. Joves i no tant que treballen per això, i a ells hem d'agraïr la seva entrega, el seu esforç per fer quelcom que d'altres no som capaços de fer.

Una abraçada molt forta Roser, i estigues convençuda que no estàs sola. Busca en el possible la companyia d'aquesta bona gent que existeix i que pensa en els altres. Un gran petó, bonica.