A la diversitat funcional li cal molt més que bones intencions

El carrer és un espai públic, obert, sinònim de mobilitat, lloc de convivència, de contacte entre les diferents persones, lloc de desplaçament quotidià en el qual qualsevol ciutadà té accés lliure. Però, això realment és així?

Les barreres arquitectòniques (enllumenat públic, senyalització insuficient o disfuncional, bancs, papereres, accessos inadaptats, escales, voreres, passos no adaptats...) que deneguen el pas lliure al ciutadà que, per diferents motius, té capacitats diferents a la majoria (persones amb mobilitat reduïda, en cadira de rodes, amb visió reduïda o nul·la, persones amb audició reduïda o nul·la...), impedeixen garantir l'accés al carrer i als edificis amb llibertat de moviment i autonomia. Una llibertat que hauria d'ésser un dret universal.

Així, davant el dret, transformat en llei (La Llei 51:2003, del 2 de desembre, d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb diversitat funcional, que regula les condicions bàsiques d'accessibilitat i no discriminació per a l'accés i utilització dels espais públics urbanitzats i de les edificacions), l'administració pública té el deure de fer possible l'accés de qualsevol ciutadà a qualsevol equipament públic superant qualsevol dificultat motora, sensitiva, idiomàtica i intel·lectual.

Ens oblidem, amb molta facilitat, que tots formem part d'aquest món, i, tot i haver-hi una llei que regula el dret de qualsevol persona a l'accés lliure i a la no discriminació, la realitat és una altra.

Naveguem sota el lema d'acceptació i capacitació, però no s'estan oferint les possibilitats en igualtat de condicions per a tots els ciutadans, oblidant que tenir una diversitat funcional no atorga a la persona el lloc d'incapaç.

Observem el món des de la distància còmoda de l'adorada normalitat ignorant, que només cal un segon per a travessar aquesta frontera i ser l'altre al qual estigmatitzem.

Com comenta un dels meus autors predilectes, alguna vegada a la vida hauríem d'anar en cadira de rodes; lligar-nos una cama o agafar unes crosses; ocultar els nostres ulls i moure'ns sense vista; tapar les nostres orelles i comprovar les dificultats per comunicar-nos. Ens adonaríem de la quantitat de barreres que existeixen al nostre voltant; de com de difícil resulta viure en un món disfuncional mentre que els altres viuen inconscients a aquesta realitat, fins que l'experimenten personalment.

Per sobre l'expressió de divers funcional hi ha el més important, la persona i Juanjo Bilbao ha estat capaç de veure-ho. Ha creat una aplicació per a telèfons mòbils i tauletes en les quals poder valorar l'accessibilitat dels llocs. Una app en català (EsAccessible), castellà (EsAccesible) i anglès (ItsAccessible), com a oportunitat que mostra els llocs on sí que tenen drets les persones amb diversitat funcional pel simple fet de ser persones.

Queda un llarg camí per recórrer, en el qual no sigui necessari una aplicació per a determinar quins llocs són accessibles. Significarà que, entre tots, hem aconseguit traspassar les barreres.

Les bones intencions, no són suficients.

"Alone we can do so little; together we can do so much". (Helen Keller: activista, escriptora i professora nord-americana sordcega).