Un decepcionant debat sense cap guanyador clar

No m'esperava altre cosa perquè, a part de la poca puntualitat que hi va haver davant l'espectació aixecada durant tants dies de parlar-ne als mitjans, me’n vaig endur una altra decepció perquè els quatre, lluny de donar la sensació d'avinentesa, només tornaven a recriminar-se mútuament el perquè de la manca d'acord per formar govern i sortir d'aquesta paràlisi governamental que tots estem suportant des de fa més de mig any.

La qüestió és que en Rajoy, panxo ell, en funcions, portava els papers ben ordenats i a punt  perquè en Moragas i altres del seu equip ho prepararen professionalment per contrarrestar la seva poca traça a l'hora d'expressar-se públicament sense l'ajuda del seu estimat plasma, però el tic nerviós del seu ull esquerre el delatava.

En Sánchez, igual: insegur i enèrgic a ràfagues, però poc clar per pactar, defensant el federalisme. Rivera, més segur que la vegada anterior però, al meu entendre, massa agressiu, reiteratiu, contradictori i oferint la mà estesa per un pacte poc clarificador i ple d'espanyolisme català.

Iglesias fou el que més clar va exposar les seves propostes, però posant la novetat de què pels possibles pactes no hi hauran línies vermelles, referint-se a la consulta catalana, detall aquest que torna a qüestionar els seus anteriors discursos en sentit contrari, i per això els catalans ho veiem com un pas enrere del que ens va oferir per defensar el referèndum català.

Els presentadors, en especial Pedro Piqueras, l'escenificació, l’àudio, els decorats i realitzador, deixaven molt que desitjar, i em sorprèn enterar-me dels 9'7 milions d'espectadors que vàrem tenir la paciència de soportar-ho.

Guanyador? Crec que cap.