El pes de l'oblit

Els principis de fraternitat són avui notícia arreu del món.

I la imatge dels nois atrapats en una cova a Tailàndia omplen espais a tots els mitjans de comunicació. Per formular-nos una vegada més la pregunta: ¿va ser atreviment o imprudència explorar una cavitat desconeguda?

És la mateixa pregunta que em faig jo dia sí, dia també, quan recordo la mort del nostre fill -meu i de la meva dona, Carme Cavero, qui també signa aquesta carta- durant una expedició d'iniciació a l'espeleologia a la Vall de Soba, a Cantàbria, fa 28 anys.

El seu monitor, Ramon Subirada i Rubio, l'havia considerat “apte” en un diploma de L'Avenç d'Esplugues només dos mesos abans. Tant el citat monitor com altres companys de ruta, que van sortir intactes el dia de l'accident, van expressar el seu dolor quan tocava.

Però ni 10, ni 15, ni 25 anys després, ningú de la Federació Catalana d'Espeleologia ni de cap entitat de les que va fer llavors possible les operacions de rescat, ni molt menys els responsables directes de l'expedició ha tingut mai el detall de recordar el nostre fill. Sí que ho han fet la AACE i els nostres col·legues dibuixants i grafistes.

Tant el meu fill com jo hem viscut de fer garrimantxos, però molts homes i dones d'acció, nascuts per a l'esport d'aventura i que volen una vida al límit per a tothom qui s'apropa a ells, no ha tingut mai el detall de trucar-nos. 

En tenen prou amb el pas del temps que tot ho esborra, i no són conscients de la pitjor de les creus: la indiferència.