Pere Casaldàliga, un rebel amb causa

Ens acaba de deixar en Pere Casaldàliga i Pla... Els homenatges cal fer-los en vida. No essent així, penso en que "quan fou mort el combregaren". El bisbe del Mato Grosso era una persona que no deixava indiferent ningú. Amb un caràcter ben definit, sempre tingué el coratge d'enfrontar-se decididament al poder establert, tant polític com eclesiàstic. Es guiava per la màxima que "en amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat". Partia de la base que "si no hi ha causes grans la vida no té sentit". Així increpava el modisme dels dirigents polítics i de la cúria eclesiàstica. Tant els incomodava -a tots ells- que sempre feien per desprestigiar el concepte conegut com teologia de l'alliberament. Àdhuc posant pals a les rodes a la proposta reiterada de la seva candidatura a premi Nobel de la Pau. No haurien suportat veure'l guardonat, des de la perspectiva que significava una plantofada en tota regla.

La seva radicalitat li feia expressar veritats com cops de puny. Com quan establí que "la fam del món és un gran atemptat". Que "la major part de la humanitat, a hores d'ara, sobreviu en comptes de viure". Que "el consumisme consumeix les persones". Que "el capitalisme per definició és lucre acumulat, privilegi del capital i exclusió de la majoria". O que "l'expressió no-violència no pot ésser sinònim de passivitat". És normal que tot plegat trepanés el timpà d'aquells que -des de dalt de la trona- gaudeixen d'unes prebendes allunyades del què té a veure amb el compromís social.

La seva actitud va fer trontollar els sistemes, defensant que "tota acumulació suposa exclusió". Mantenir que "la causa de la pobresa val més que la meva vida" enrogirà la postura acomodatícia de molts alts càrrecs. "Tot es relatiu, menys Déu i la fam"...