Pare, germà i mare: la meva capsa del tresor

En menys de dos anys un servidor va haver d'entomar la mort del pare, d'un germà i de la mare. Ja es poden imaginar el via crucis viscut i sofert. Però malgrat el desencís existencial i els pessics de dolor de l'enyor, els records entranyables i únics del camí vital de tots tres fan una ombra fresca i alleugidora vers el sofriment pel record de la seva absència.

Si alguna cosa m'ha ensenyat la vida és que tots som únics i irrepetibles i no pas millors o pitjors que aquells amb qui hem conviscut, sinó més aviat diferents i singulars. Tot aquell que hagi perdut un ésser estimat sap que desprès del dol tendim a idealitzar les virtuts d'aquells que ens han deixat i crec que així ha de ser. Però a allò que jo dono més valor és a la singularitat d'allò viscut pels que han compartit tota la nostra vida.

Al meu parer, aquest és el seu autèntic llegat vital. Tant el pare, com mon germà i ma mare tenien aquestes singularitats, que els feien tan especials en vida i tan recordats un cop absents. I és justament per això que desitjo compartir amb Vostès aquest reconeixement per allò d'especial i intrínsecament seu i únic que els que ja no hi són ens han deixat, com una capsa del tresor lluminosa i entreoberta per sempre més. Déu vos guard.