Contenido de usuario Este contenido ha sido redactado por un usuario de El Periódico y revisado, antes de publicarse, por la redacción de El Periódico.

Manuel Pérez Bonfill: la resistència tortosina al franquisme

El monumento franquista del Ebro, en Tortosa.

El monumento franquista del Ebro, en Tortosa. / ACN / JORDI MARSAL

El 19 de juny ens ha deixat als 91 anys Manolo Pérez (1926-2018), el professor més emblemàtic de l’Institut de Batxillerat de Tortosa. Va ser durant prop de quaranta anys catedràtic de llengua i literatura castellanes. Els que vam estudiar, ja a les acaballes de la dictadura, a l’Institut no l’oblidarem mai.

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un 'post' para publicar en la edición impresa y en la web

Va ser també un escriptor en llengua catalana: un contista molt original, amb quatre reculls publicats, i un poeta exquisit i escadusser. Amb els poetes Zoraida Burgos i Gerard Vergés, el pintor Frederic Mauri i l’historiador (i també poeta) Jesús Massip, constitueixen la contribució tortosina a la cultura catalana de la segona meitat del segle XX.

Amb tot, penso que Manolo Pérez serà recordat a la ciutat per haver estat una silent i culta resistència a la misèria moral i material a la que el franquisme va abocar el país. Igual ens explicava la lingüística generativa de Noam Chomsky que ens ensenyava a endinsar-nos en el dens teixit de La Regenta de Clarín.

Les seves classes no eren només de llengua o literatura, eren també d’història, d’història dels fets i de les idees, del pensament. Ell va obrir ells ulls de molts dels joves tortosins, i en general del sud de Catalunya (quan només hi havia l’Institut de Tortosa a aquelles terres), per tal de comprendre que el món no era aquella versió xata, ensucrada i rància de la majoria de la vida cultural d’aquell període. També va començar a fer algunes classes de català semi-clandestines per nosaltres que no havíem estudiat el català a l’escola (vull afegir aquí l’esforç de Joan Beltran per esbrinar el lloc del dialecte català occidental de les terres de l’Ebre i de Joan Panisello per ensenyar-lo arreu).

Però la seva figura pausada, creuant el pont sobre l’Ebre amb la cartera, anant cap a l’Institut,  una mica encorbat i professoral ja als quaranta anys, sempre amb una paraula amable per a tothom, a Tortosa era un símbol de la resistència a la dictadura.

Se sabia que Manolo era del PSUC –no sé si afiliat o company de viatge, la veritat-, que era a molts llocs llavors tot l’antifranquisme realment existent, se sabia que havia estat detingut durant l’estat d’excepció de 1969, es deia que havia estat torturat. I, ell sol, amb la seva presència pacífica de vell professor, esdevenia una denúncia vivent, tothom a Tortosa sabia que un règim que posava a la presó homes carregats de raó (com denunciava el cantant Raimon) com Manolo, era un règim injust que ens sotmetia a viure en una societat indecent.

La fortuna li ha atorgat una llarga vida i ha pogut viure en llibertat vàries dècades, la llibertat que ell procurava en el seu capteniment. Que la terra li sigui propícia!

Participaciones de loslectores

Másdebates