"Que el coronavirus deixi en segon pla malalties tan greus com un càncer és indignant"

Diumenge passat llegia l'entrevista al president de l'Associació Espanyola Contra el Càncer on explicava com els malalts han quedat als llimbs. Quan una malaltia com aquesta entra a les nostres llars, la vida de la persona afectada i de tots els seus éssers estimats pateix un enorme sotrac. La no acceptació, les paraules que vols dir però no saps ni com ni quan, la tristesa i el despertar pensant que no és real t'acompanyen cada dia. Malauradament, ho vaig patir fa uns anys de ben a prop i malgrat tenir totes les atencions necessàries no va ser un camí fàcil.

La previsió del Servei Català de la Salut per recuperar la normalitat a les nostres vides, tenint en compte que encara arrosseguen tot el que queda pendent de la primera onada de contagis i a les portes de la segona, és de gairebé dos anys. Una xifra absolutament esfereïdora que ve acompanyada d'un molt probable endarreriment de proves de diagnòstic en funció de l'evolució de la pandèmia.

Pensar que el coronavirus ara és tan protagonista que deixa en segon pla malalties tan greus com un càncer és indignant. Quan algú que estimes marxa, sigui com sigui, és un procés dur. Desgraciadament, aquesta situació actual agreuja aquest tràngol afegint la impotència que genera la pèrdua d'una vida que potser s'havia pogut evitar.