"Els migrants tenen carències materials; nosaltres, de caire humà"

Quina comprensió tenim cap a la gent menys afavorida? És difícil tenir-ne; a mi, personalment, sembla que això em fa sortir de la meva zona de confort. La meva comoditat es veu trasbalsada per notícies que em fan ser conscient de les injustícies que pateixen aquestes persones. Em fan venir ganes de canviar d’emissora o de canal.

Reflexiono i m’adono que estic una mica anestesiat per la societat de consum i del benestar. Em fa por enfrontar-me amb els meus fantasmes mentals. La visió de les misèries humanes em vol despertar, però jo no vull sortir del meu estat de comoditat  i insensibilitat empàtica. Ens vantem que estem en el primer món i que som uns privilegiats. Sembla que ens volem amagar de la realitat i ens aixopluguem rere un benestar material.

Però, què passa en realitat? Com és que necessito distreure’m dels pensaments depriments o angoixants? La meva estabilitat i seguretat pengen d’un fil, perquè encara que pugui tenir resolt l’apartat econòmic, això és tot? La meva part humana i sensible no es dóna per satisfeta i no em permet robotitzar-me del tot.

Aquesta insatisfacció, que a vegades sento, em vol alertar de l’adormiment que pateixo i del que em costa despertar-me.

La gent migrant busca trobar una vida digna en els nostres països del primer món; ells tenen carències materials, però nosaltres les tenim sobretot de caire humà.

És veritat que primer cal atendre l’estómac, però després ens hauríem de preocupar de desenvolupar la nostra faceta més humana, o, si voleu, més espiritual.