"Al començar a envellir, tenia por d'estar sola i de morir sense que ningú se n'adonés"

Escric no dintre del procés d'envelliment, sinó dintre del mateix envelliment. Sóc gran. Quan arribes a certa edat, encara que no vulguis no pots o, millor dit, no podem aïllar-nos del que ens envolta, ni tampoc és bo. Continuarem tenint, mentre visquem, penes i alegries, però els metges, tècnics i psicòlegs haurien de procurar anar-nos preparant, en el procés que ens pot afectar més o menys negativament, en el camí de la vellesa.

Quan comences a tenir por perquè les malalties t'afecten i encara més, quan veus com van les coses, penses que els diners s'acabaran molt abans que una mateixa i algun dia no podràs pagar, perquè les despeses van pujant més depressa que tu fent anys. Aquesta angoixa fa que et preguntis: Què serà de mi més endavant?

A l'Estat se li omple la boca dient el que fan per aquest 'patrimoni de la humanitat' que som nosaltres els grans. Als qui anem tirant més o menys, amb més penes que alegries, del petit raconet que vam començar a estalviar quan érem joves, arribarà el dia que deixaran que ens ofeguem. Tot per no donar-nos a temps una petita ajuda per anar tirant endavant, sobretot amb dignitat. 

La solitud va començar a pesar-me fa 10 anys, amb tot el que se'n deriva d'ella: no em trobava bé, no volia sortir, tenia por d'estar sola i morir-me sense que ningú se n'adonés. I això m'esgarrifava. Arribat aquest punt, vaig decidir, per no estar sola, anar a una residència, però a les de la Generalitat i també a les concertades és difícil poder-hi entrar. Per tant, no quedava més remei que, almenys de moment, fos de pagament. 

A mida que ens fem grans, tenim més costos que alegries, perquè els anys, ara per ara, l'únic que ens porten son més despeses. Però, per a l'Estat no hi han matisos, o és blanc o és negre, i nosaltres som grises. Espero que no ens deixin tornar-nos negres del tot. Per això algú ha d'obrir una escletxa en aquest mur per on pogui entrar un raig de sol.