Carta de una lectora: "El dolor del dol fa mal, i molt"

Deien que se’m veia sencera. Deien, sorpresos, que no em veien plorar pels racons. Que envejaven el meu tarannà vers el dolor. I més coses que vaig deixar d’escoltar per païr les primeres ferides. Però, és clar, el que no sabien (ves què havien de saber si no havien viscut res semblant en la seva pròpia pell) és que el dolor és particular en cada ésser. No sabien tampoc que jo plorava pels racons, però els racons del meu cor. No tenien ni idea que de tantes llàgrimes vessades dins meu podria expreme’m fins a ofegar un jardí immens d’hortènsies, com les que ella tenia al porxo de la nostra casa d’estiu.

Que el que no sabien és que li tinc una carta preparada que no m'he atrevit a llegir-me-la per por a trencar-me. Que mentre escric aquests quatre renglons les llàgrimes em regalimen (tant se val si pel rostre o les entranyes), però que fan el mal més gran mai sofert.

Que el meu dolor, o el de qualsevol altre, dol. I el dol més, encara, tot i que sembli un embarbussament, el dolor del dol; que dol, i molt. Tot això és el que no sabien i, de fet, tant me fa si ho arriben a entendre mai, perquè jo decideixo que el meu dolor es íntim. I és que si ja no decidim en això no cal decidir en res més en la nostra efímera vida.