Nota de tall: Quina llàstima valorar més un número que les ganes

Sóc estudiant del CFGS d’ Imatge pel diagnòstic i medicina nuclear a l'Escola Joviat de Manresa. A part d’això, també soc socorrista, tècnica en emergències i treballo des de fa dos anys d'auxiliar a l'hospital Sant Joan de Déu (Althaia). I estic lluitant per entrar a medicina. Perquè curar als altres és la meva vocació, i perquè ho he promès a molts pacients de que així ho faria. M’esperen! No m'imagino fent res que no sigui medicina, i aquí comencen els meus dubtes.

Entenc que la nota de tall hagi de ser alta per l'afluència i la demanda d'aquesta carrera, doncs molts dels alumnes que ara l'estudien  ho han aconseguit.

Però, i quan aquesta nota és impossible d'aconseguir? Si, pràcticament impossible. Perquè treballes, estudies i tens obligacions a casa que potser altre gent no té. I no, estudiar en una privada no és una opció... d'on trec tal quantitat de diners si ho pago jo tot sola? Com pot ser que el preu rondi els 14.000 euros l’any?

Què passa llavors? Ha d’haver igualtat i ho entenc, tots som iguals però... vivim en diferents situacions. M'he de quedar a les portes de fer allò que m'omple els dies, la vida? M'he de quedar mirant com els altres entren només perquè han tret un 12,6 però no senten amb passió aquesta professió? M'he de resignar i aguantar? Sé que la resposta és si. Perquè no soc ningú.

Sé que la resposta serà que s'hi pot fer res. Perquè no estic sola en aquesta situació i mai s’ha fet res. Perquè potser els altres han deixat de lluitar i han canviat de carrera. Potser per això...

Però jo seguiré esforçant-me perquè no penso quedar-me a les portes de ser el que porto a dins, per una nota de tall. No vull viure tota la vida sota aquest pensament. Seguiré estudiant amb horaris mortals i aniré a treballar del que m’agrada per poder pagar-me el meu futur. Estudiaré molt per a tenir els coneixements que em permetran tenir una vida a les mans. Perquè encara que ningú m’ajudi i escolti, ho aconseguiré per ells, per els pacients que vull ajudar. Però recordant que no hi ha suficients ajudes, i desmotivant-me perquè aviat estudiar serà per rics i per esclaus dels llibres sense altres prioritats de la vida.

Quina llàstima valorar més un número que les ganes.