Insolidaritat al metro

Hora punta al metro. Som molts els que a primera hora batallem per arribar a temps a la feina. Qualsevol moviment és vàlid per passar davant d'un altre i encabir-se, amb certa satisfacció, en un vagó ple de gom a gom.

Fa uns dies, l'últim passatger en entrar comenta al seu company: "Fora hi ha una dona que no es troba bé". A punt de tancar-se les portes, trec el cap i comprovo atònita com, davant del testimoni indiferent de tants usuaris assidus, hi ha una dona sola a l'andana amb evidents signes de malestar. En el moment de sentir el xiulet, salto del vagó, malgrat els gestos d'incomoditat de passatgers propers a mi. Vaig tenir el temps just de preguntar-li el nom abans no perdés el coneixement.

Què ens passa? Com és que restem impassibles davant d'una necessitat d'auxili? De les desenes de persones que pujaven i baixaven, ningú podia arribar deu minuts tard a la feina?