Dia de la mare: Sol i ombra per un temps

Començo a ser sóc i seré,

una gota de sang,

un petit tros de carn,

una persona al cap de qui sap quan!

Perquè algú es va estimar i al seu amor va fer realitat.

Óvul i esperma es van trovar,

per fer de mi, quelcom més que un instant,

per fer de mi, no una casualitat,

per fer de mi una unitat.

Mascle o femella és igual,

al cas és una cèl·lula que sent necessitat de despertar!

Ja començo a ser,

quelcom més que un idil·li,

granet d'arròs que creix engreixant al seu voltant.

Ja començo a ser estimat, a ser notat.

Pel meu defecte a deformar aquest cos,

la meva reserva vivent,

que em defensa dels perills,

dels quals encara no estic assabentat.

Aquest cos, al qual dec tota la meva sang.

Aquest cos, que m'estimo sense cap esforç.

Dia rere dia sento la necessitat  de trencar  aquest tel,

que semble fet per allunyar el jo que seré.

Ja soc un fet real,

tothom riu al meu costat,

creuen que sóc un cos angelical.

Cambra atravessada per un raig de sol,

gent i més gent al nostre voltant.

Gent creient que soc persona per alaba¿,

sent tan sols,

quelcom, més que els meus millors amics van formar.

Ningú creu que aquest ésser desitja la companyia amb soledat,

de qui ha patit i ha fet possible,

la seva presencia allà.

Sóc tot deutor del seu sacrifici,

vaig ser el més inhumà tros de carn,

vaig fer patir el que mes volia,

i sento la necessitat de dir cridant:

Gràcies mare pel teu cor tan gran.