13 ago 2020

Ir a contenido

"Visc en una residència i no puc celebrar els meus 85 anys amb la meva família"

Roser Riera

Fachada de una residencia geriátrica del barrio barcelonés de Horta.

Fachada de una residencia geriátrica del barrio barcelonés de Horta. / EFE / Enric Fontcuberta

Visc en una residència i el primer confinament em va trobar estudiant i sort, perquè va ajudar-me a mantenir-me activa i a acabar les dues assignatures que tenia d'Humanitats, per internet. Tot va passar tant ràpid, que ens va costar fer-nos càrrec del risc que corríem. Estàvem cuidades i alimentades, però sense poder parlar amb ningú, ens sentíem engabiades i amb por, no podies treure ni el cap per la porta. Quan van morir les quatre primeres companyes, vam comprendre el perill. I ens era molt trist pensar en les que se'ns havien anat, soles sense el consol d'una paraula o una mà amiga, ni ningú que les acompanyés. Que trist els deuria ser, aquell moment. Quan em vaig assabentar vaig dir: -Senyor, ajuda'ns i no ens deixis morir soles a totes.

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Ens van desconfinar dues setmanes. Desprès van tornar-nos a confinar a l'habitació un altre cop. Va prevaler el 'més val prevenir que curar'  i va funcionar: cap malalta, però les nostres cabòries encara campen soles. Perquè pots passejar pel jardí, però no sortir al carrer: si surts, tornes a la habitació confinada. Això ens fa pensar que, si no troben un tractament, cada dos per tres ens tindran confinades.

I ara m'acabo d'assabentar d'una ordre de Sanitat: que les residentes que vulguin anar uns dies de vacances han de ser fora com a mínim 15 dies. Jo sols puc marxar del 4 al 8 d'agost, i perquè el dia 5 d'agost faig 85 anys, i ho volia celebrar en el balneari de La Garriga per estar a prop de la família, només seríem quatre. No necessito més dies, ni tampoc m'ho puc permetre. 

Per culpa d'altres, cada dos per tres canvien les normes. Jo ja tenia coll avall poder trobar-me amb els meus familiars, a qui no veig des de fa tant de temps. Per què ens fan això? No poder sortir, ni que vinguin els familiars; ara tampoc anar-te'n uns dies. Fa 25 anys que estic jubilada i 30 que estic sola. Però ara és la meva ànima, la que està sola i confinada.

Senyor, ajuda a tots els que treballen en trobar una vacuna. Però mentre no la troben no ens fiquin a tots al mateix sac i mirin de no amargar-nos els anys que ens queden, deixi'ns celebrar els 'cumples' als grans. Si quan arribi haig d'estar 15 dies confinada, d'acord. Hauré tingut el goig de veure a la família, que no vol dir no tindre cura, i celebrar amb ells els meus 85 anys

Participaciones de loslectores

Másdebates