Rivalitat futbolísitca extrema

Durant la segona meitat del segle XX moltíssims clubs de futbol es van crear i consolidar a partir de grup de joves, amics, veïns de carrer o d'un barri. La trajectòria d'alguns d'aquests equips els ha fet arribar a dimensions impensables, però la gran majoria es mantenen com equips modestos i molt modestos que perpetuen els seus valors i la seva afecció per competir jugant a futbol. Entre molts d'ells s'ha establert una profunda rivalitat que en alguns moments s'ha tornat excessiva. L'orgull de guanyar al rival s'ha barrejat en molts camps de futbol no professionals i formatius amb l'insult, la baralla, l'ofensa i sovint amb l'agressió i la humiliació. Han estat situacions gens exemplars viscudes per nens, joves i adults i que amb tradicional condescendència han estat qualificades de normals, fruit d'aquesta rivalitat futbolística.

Tots hem escoltat l'adjectiu pejoratiu que en infinitat d'ocasions s'ha assignat als protagonistes d'aquests episodis antiesportius i que també s'ha fet servir per equips amb una baixa qualitat futbolística: equips de barriada.

Avui, amb un futbol globalitzat per lligues espectacle, patim visualment l'actitud lamentable d'alguns jugadors i aficionats, amb la passivitat d'alguns directius, que quan protagonitzen partits de gran rivalitat no donen l'exemple que haurien d'oferir. Potser s'aferren als seus orígens i per això es comporten com els qualificats pejorativament 'equips de barriada'.