"Retrat dels pares sense presses"

Tenim massa pressa per dir-nos les coses boniques. Va ser el dia de la mare i a part de quatre bombons i un bon grapat de petons, no acostumo a dir a ma mare (ni a mon pare) la quantitat de coses bones que tenen, no pel fet de ser el meus pares, sinó com a persones amb qui comparteixo la vida.

Mon pare és coneixedor, 'sabedor' (que no savi, perquè és massa humil per considerar-s’hi) de coses, de fets, d’històries, de dates. Un professor d’història sense títol de formació passional, vocacional, és a dir: autodidacta. Un as en música, un ballarí matiner i un malalt dels encreuats. Un home sense pèl a les patilles però, que si vulgués, tindria una barba frondosa. Fan dels Beatles, del jazz i de la bona música en general. Afable, alegre, conegut pel seu somriure i amb un cap que li comença a quedar gris, amb un amor incondicional, gairebé devot, a la meva mare. Ella tan tendra, senzilla i humil amb un cor que no li cap al pit. Menuda, tossuda i una cuinera digna d’una col·lecció d’estrelles Michelin. Avesada, sensible i amb mans de plata, capaç de trobar-ho tot, d’arreglar-ho tot. Soferta com no n’hi ha, enamorada de l’art, de la vida i de la seva família. Mai li falten ganes d’ajudar, patidora de mena, minuciosa amb tot el que fa.

Ja em perdonareu, però potser no fa falta que esperem el dia de la mare, el dia del pare o el dia de Nadal per dir-nos allò que sentim.