Els interessos de subjugar la llengua als mercats

Entre els recursos característics d’un territori, econòmics i culturals, n’hi ha un d’imbricat que representa l'exercici de sobirania per la població: la llengua pròpia. És defensa natural contra moltes malalties d’un país -per exemple, ho seria en el cas del nostre-, contra la distorsió política sobre el mercat de l’habitatge i el laboral -sense confondre-ho amb les insuficiències genèriques del mercat-.

A la Transició, el nacionalisme espanyol radicat aquí, amb l'àmbit polític superant l’institucional, ens fa ingressar a l’"Imperio", retòric amb el general Franco, que a l’Amèrica Llatina no reconeixen. I Barcelona, per exemple, escapçada del país i d’Europa, ingressa en el "mercat hispano", encastat sobre els mercats naturals, afavoridor de l’activitat turística massiva i immobiliario-especulativa, que es recolza en migracions massives i la seva expectativa.

Interessos que s’afegeixen a d’altres, també promotors de la substitució del català per l’espanyol als Països Catalans: que no es pugui viure en català però sí en espanyol. El català, precepte de la religió de la desesperança, i l'espanyol, una llengua; el castellà, únic horitzó del català, que no s’ha de vincular a l’anglès i a les altres llengües de relació normal des del territori, tal com escau, tant si el català i el territori és espanyol com si no; equiparació al patuès -llengua espontàniament marginada al mateix territori, supeditat al que va ser rupturista amb l’Antic Règim, des d’on va estendre capitalisme, ciutadania, i llengua- sense que en sigui el cas; català o valencià, però no castellà o madrileny, andalús, latino, etcètera; idioma ètnic, no de ciutadania i integració; etcètera.

La distorsió des d’interessos minoritaris es completa amb la segmentació institucional del sòl al país, novament encarit artificialment negant les infraestructures normals, per part d'aquell mateix nacionalisme, però des de Madrid -dèficit fiscal-, que també nega legalment el català.