El coronavirus, un bon calbot perquè toquem de peus a terra

El coronavirus ens ha clavat un bon calbot, d'aquests que de vegades calen per tocar de peus a terra. Quan ens crèiem els reis del mambo, quan agafàvem avions per a anar de compres a Nova York o de vacances a l'altra punta del món, encara que fos a crèdit que ja veuríem com pagaríem i contaminant amb una empremta ecològica brutal, de cop i volta un modest microorganisme ens va deixar tancats a casa, obligats a conviure amb aquesta parella i aquests fills que nomes havíem de suportar als vespres i els caps de setmana.

Igual que ja passava amb els divorcis post-vacances, els casos de violència domèstica es dispararen amb aquesta convivència forçada. Cauen les màscares i aflora la crua realitat. Això qui tingui encara ingressos econòmics, que no és el cas de tothom. De cop i volta la festa s'ha acabat. De cop i volta ens recordàrem d'aquells pares al geriàtric que ens feia tanta mandra anar a visitar, d'aquells familiars i amics amb trobades pendents, massa temps posposades amb qualsevol excusa. De cop i volta vam descobrir la importància del petit comerç del barri, de la solidaritat dels veïns que li porten la compra a l'àvia del cinquè pis que viu en massa soledat des de fa massa temps. De cop i volta vam descobrir el plaer d'un aire més net i d'uns carrers sense els fums i els sorolls del trànsit.

La natura ens demostra la seva resiliència i la seva capacitat de recuperació, un petit exemple del que podria passar si deixéssim d'agredir-la constantment.