Limón & vinagre

Serena Williams: Jehová, el padre y un plan

4
Se lee en minutos
Serena Williams, en el US Open.

Serena Williams, en el US Open. / EFE

Segons un reportatge publicat el 2014 a The New Yorker, Richard Williams va prohibir que les seves dues filles (les tennistes; a la família eren cinc nenes) sortissin amb nois i, quan eren petites, cada vegada que entrava una nina a casa seva procedia a la singular, estrambòtica i macabra operació prèvia de seccionar el cap de la nina. No sé quina mena de conjur devia invocar, però el cert és que aquí va fracassar. Almenys, en aquest tema, perquè Serena Williams, quan va guanyar el 2017 l’Open d’Austràlia, va jugar prenyada. Ben és cert que ja havien passat molts anys i moltes aventures i molts alts i baixos i que el senyor Williams (el “King Richard” de la pel•lícula de Will Smith) ja havia patit una feridura que l’havia deixat impossibilitat. 

El pare de les Williams es pot dir, però, que ho tenia tot pensat, potser perquè també confiava en la providència de Jehovà. La llegenda diu que un dia va veure a la tele com una tennista romanesa rebia un xec important per haver guanyat un torneig menor i aleshores va decidir que tindria dos fills el futur dels quals havia de dissenyar abans i tot que naixessin. I va ser així. Amb la col•laboració decisiva d’Oracene Price, la mare, les va tenir i van ser dues nenes (Venus, 1979; Serena 1981). En el seu pla, estructurat en un document de 78 pàgines, va preveure tots els passos que s’havien de fer perquè aquells dos nadons arribessin a la final de Wimbledon, i a totes les altres finals. En el cas de Serena, que és el que ens ocupa, amb una carrera professional de 27 anys i amb 73 títols, entre els quals 23 victòries en un Grand Slam, un rècord només superat per Margaret Court en una època sense tanta competència. 

La bogeria del senyor Williams (“bogeria amb un mètode”, com va dir un seu col•laborador) podia haver acabat en tragèdia (tots coneixem pares obsessius, convençuts de la carrera triomfant dels seus fills, abocats a un futur devastador), però de fet es va convertir en hagiografia, perquè la personalitat extrema d’aquest individu a la fi va aconseguir el que es proposava. Que aquells projectes es convertissin en realitat, amb l’afegitó no gens menyspreable que allà on diu “projectes” hauríem d’escriure “persones” o, més concretament, “nasciturus”, els embrions que havien de canviar la història del tennis femení. Del tennis, sense adjectius. 

Noticias relacionadas

La vida de Serena té una pel•lícula i n’amaga moltes més. Anem al final, per exemple. Anuncia la seva retirada al Vogue i les seves últimes setmanes com a tennista es converteixen en un homenatge en vida a la dona que va canviar l’esport de la raqueta (amb la seva germana, tot sigui dit). Allà abans que irrompessin Navratilova, Graf o Seles hi havia joc cortesà i llargues jugades intrascendents, ella va desbordar totes les seves predecessores amb el seu 'drive' contundent i un revés criminal, pujades a la xarxa, col•locació, potència i mirada assassina. Algú li va dir al senyor Williams que era improbable tenir “dos mozarts a casa”, però al final, totes dues van tocar una simfonia que ha estat més aviat wagneriana. 

A l’Open USA, cada partit era l’antesala de l’adéu. Tot estava preparat perquè Serena perdés, que era el més probable, atesa la seva edat (en farà 41 el dilluns que ve) i la falta de forma amb què arribava a Nova York. Però juga i supera rivals amb més rànquing. I juga i li fan els homenatges que ja estaven previstos per si perdia. Però no perd. Els espectadors dubten entre animar-la (perquè retirar-se amb un Grand Slam seria una cloenda apoteòsica) o ser testimonis de l’últim partit del mite. I aquest partit arriba. Sembla que no, però arriba. Sembla que pot guanyar una altra vegada, amb el seu posat encara poderós, però davant l’australiana Alja Tomljanovic perd 6-1 en el tercer set. Abans salva cinc boles de partit. Cinc! Un no voler dir adéu i, alhora, unes ganes irrefrenables d’arribar a l’últim capítol d’una història que comença quan encara no has nascut. En faran una pel•lícula, d’aquests darrers segons: sis jugades en l’últim punt. Piloteig des del fons de la pista. En la darrera acció, Serena estampa la bola a la xarxa. Perd. Ara, sí. Tot s’acaba. Als altaveus sona “Simply the Best”, d’una Tina Turner que ara té la cara d’aquesta noia (la cabellera rinxolada al vent) que també és Testimoni de Jehovà (com tota la família), que es va criar als suburbis de Compton i va ascendir al més alt del cim d’un tennis on només triomfaven noies blanques i delicades. De joveneta, li van preguntar si es volia assemblar a algú, i ella va contestar: “M’agradaria que les altres juguessin com jo”.