Por i tolerància

Tinc 19 anys i vaig néixer a Madagascar, però visc a   Barcelona des dels dos anys, així que em sento més d'aquí que d'allà.

Tornava a casa i vaig entrar a la meva línia de metro; com sempre, el vagó anava mitjanament ple. Em vaig   asseure al seient que vaig veure buit i vaig esperar que el metro   arranqués; al davant meu em vaig fixar que hi havia un home d'uns 30   anys, vestit normal i corrent, sense cap aparença 'skin', però em   mirava i ho feia fixament. Així que amb els nervis a flor de pell em   vaig aixecar; seguidament ell també es va aixecar i amb veu forta i ferma em   va dir: ''Vete a comer plátanos con esa cara de mono''. Em vaig quedar   totalment glaçada, amb la por el cos; esperava que la gent reaccionés   perquè es va sentir, però ningú, ningú va dir res. Algú és mirava les   sabates, una dona em mirava amb cara de:'pobreta', però ningú va dir ni   comentar res. L'home va baixar a la següent parada, com acostumen a   fer els covards, i jo vaig tornar al mateix seient amb el pensament   de: com una persona podia haver-me dit el que m'havia dit, com   persones en aquesta societat pensen que tenen el dret de ficar-se amb   algú pel simple fet que el color de pell és diferent al seu. Però   el que en realitat em va portar a pensar va ser que la societat que   anava al mateix vagó amb mi es va quedar impassible, com si res passés, i   va empatitzar amb mi només amb mirades de pena i de consol... però a mi   això no em servia. Ni em serveix.

La gent no actua per por, però tolera que es diguin aquestes coses,   com a mi em va passar al metro, ningú va dir-li res a l'home. Si   tolerem que quatre gats que creuen que tenen el dret a insultar-nos   per ser com som ho facin, hi haurà milers i milers de relats   d'actituds racistes. I això en una societat aparentment moderna és   una vergonya.