Reafirmació del full de ruta? No, si us plau

El Parlament ha activat una comissió d’investigació sobre les conseqüències del 155. Estadísticament això està bé, però resulta insuficient, ja que en paral·lel seria molt aclaridor analitzar el perquè es va aplicar aquest article. També recentment el nostre Parlament es va reafirmar en la declaració del 9N, el famós full de ruta: el TC, l’Estatut i la Constitució com si no existissin. Les úniques lleis vàlides seran les que nosaltres aprovarem (JuntsxSí i la CUP), ens farem un vestit a mida i en 18 mesos serem independents. Això és democràcia en estat pur. 

Però vàrem començar la casa per la teulada i en lloc de construir-la amb uns fonaments i parets ben fortes (ampli suport social i parlamentari) vàrem anar directament per posar la bandera de final d’obra. Així ens va anar.  En les dues últimes eleccions parlamentàries el màxim suport obtingut pels secessionistes va ser el 27 de setembre de 2015 amb un 47,8% de vots i 72 diputats. Amb aquests resultats només cal tenir un mínim de responsabilitat, sentit comú i honradesa política per veure que no tenim cap justificació per intentar ni més ni menys que la secessió de la resta d’Espanya.

Respecte a les lleis del 6 i 7 de setembre (la del referèndum i la transitorietat jurídica) es varen aprovar, més ben dit imposar, amb el vestit fet a mida (només 72 diputats) i menyspreant la resta de la cambra. El bloc secessionista ha dit una i mil vegades que calia eixamplar la base social, clar reconeixement que el suport actual és insuficient. Com s’entén doncs que s’actués amb aquesta prepotència?

“En siendo de mi gusto todo me parece justo”, frase de Calderón de la Barca. Aquest pensament reflecteix clarament la seva manera de pensar i d’actuar. No hi havia cap estructura d’estat preparada, jugàvem al pòquer i anàvem de farol –més clar i català no es pot dir. Entre el realisme del president Tarradellas i l’idealisme dels presidents Puigdemont i Torra, i vistos els resultats obtinguts, tant de bo tinguéssim molts Tarradellas. La màxima prioritat hauria de ser solucionar els problemes socials i econòmics que una bona part de la nostra societat pateix. 

La meva opció personal seria una república federal en la qual Catalunya en fos membre, amb un clar reconeixement i blindatge de la nostra realitat, així com un finançament més proporcional a la nostra aportació. Intentem, entre tots plegats, cohesionar, al màxim possible, el nostre poble, i això no ho aconseguirem si continuem tirant més benzina al foc. Catalunya és molt més important que els nostres egos i interessos partidistes.