Ídols amb peus de fang

Enfrentamientos entre votantes y agentes en Sant Julià de Ramis. / ANDREU DALMAU/EFE

El diumenge 1 d'octubre, quan veia les imatges que ens anàven passant pels mòbils (el meu col·legi va ser un dels que es va lliurar de visites no desitjades), em va semblar que tornava a la meva joventut quan corríem davant dels grisos. Estava ben convençuda que mai més es repetirien les escenes de violència que vivíem als anys 60; és evident que anava errada. Aleshores, corríem al costat dels companys de Comissions Obreres, del Partit Socialista, del Partit Comunista i d’altres associacions que lluitaven per la llibertat i que, malgrat la repressió del règim, aconseguien subsistir en la clandestinitat. Admiràvem aquells companys, s’hi jugaven molt estant afiliats a aquests partits. Només per això, podien anar a la presó i patir maltractaments. Un dels seus líders més carismàtics era Felipe González, àlies Isidoro, que havia d’amagar la seva identitat per escapolir-se de la persecució policial. On són ara aquells companys? Com és que els veiem alineats amb els opressors en lloc de trobar-los corrent al nostre costat?

Sé per pròpia experiència que el caràcter es tempera amb l’edat, que els anys minven la rauxa de la joventut, però els principis, les creences de soca arrel no canvien amb el temps. Ara poso en dubte que aquells herois nostres, de fa cinquanta anys, hagin existit mai.