Els treballadors del sistema de salut no estan prou reconeguts

Aviat farà sis mesos de la mort del meu pare, a l’edat de 88 anys. El que m’ha empès a escriure aquest panegíric no pas interessat és l’agraïment sincer cap a tota la professió mèdica, des de l’humil zelador al prestigiós neurocirurgià del nostre sistema de salut pública. Dic això perquè mon pare va patir diverses patologies durant la seva llarga vida, que van implicar numerosos ingressos hospitalaris, tant a hospitals de Lleida com de Barcelona.

El que realment m’impressiona i m’admira és la humanitat i el tracte exquisit rebut per part d’absolutament tots els treballadors del nostre sistema de salut. Faig aquesta reflexió perquè considero que el servei que ens presten no estarà mai ben pagat ni reconegut, atès que sóc dels qui creu que la majoria d’aquests servidors públics tenen vocació, paraula que ha caigut en l’oblit. No sé pas en quin món vivim. No puc entendre que a un senyor que li dóna puntades de peu a una pilota de cuir se li puguin pagar milions d’euros i a un senyor o una senyora que en un moment donat ens poden salvar la vida se’ls remuneri miserablement atès el bé protegit.

Invito tothom a dedicar uns minuts a reflexionar sobre aquest tema. Jo ja ho he fet i n’he extret la següent conclusió: si seguim per aquest camí, que Déu ens ampari. A tall d’exemple féu un experiment si us ve de gust. Pregunteu-li a un nen de Catalunya o d’Espanya què vol ser quan sigui gran. La majoria us respondran que rics, futbolistes, etcètera. Si li pregunteu a un nen africà, asiàtic o sudamericà que visqui en el seu país de naixement us respondrà que metge, mestre, bomber... Està clar que no anem bé.