Mediterrani, tan immens i tan traïdor

Estic de vacances en un poblet del mar Mediterrani. des de la terrassa el contemplo, blau, immens, bonic. Sempre canviant segons l’hora o el vent. Una meravella.

De cop i volta, penso en totes les persones que han trobat la mort a les seves aigües; persones que no viatjaven per plaer, ni per descansar, ni per complaure l’esperit amb la visió del mar, sinó que per a elles era una esperança de vida nova, una il·lusió, un nou futur.

Sento una pena immensa, remordiments, reflexiono sobre la maldat de uns homes que enganyen a uns desvalguts. ¿És la vida i la humanitat que crea aquestes desigualtats?

Es el mar tant bonic però que també pot ser tan blau, tan immens i tan traïdor.