Maltractament animal: la tradició no justifica la tortura

En una pàgina d’ internet,  llegeixo amb el màxim estupor i gran dosi de repulsió, una tradició d’un poble de Bulgària anomenat Brodilovo. Trichane na kuche, traduït, ve a ser quelcom com el gir del gos. La mencionada tradició consisteix en lligar a diversos gossos amb grans cordes que pengen sobre un riu i els fan girar. Per fer-ho més divertit, en els dies previs, donen de menjar una gran quantitat d’aliments als animals i els taponen l’anus. Quan arriba el moment, la corda que tenen lligada a l’estómac comença girar de manera violenta, estreny al gos a qui ja li han tret el tap de l’anus i aquest gira a tota velocitat sense que el gos es pugui aturar, evacuant la femta per tot el voltant, mentre la corda es va desfent. La tradició diu que a major quantitat de material fecal escampat, millor serà la collita. No parla de la sort final del gos. Maco.

Segons el diccionari el significat de tradició és un conjunt d’idees, usos o costums que es comuniquen, es transmeten o es mantenen de generació en generació, però em sembla que, en general, a molts indrets, es té i es permet un concepte erroni del terme. Una tradició ha de ser necessariament un acte de salvatgisme contra els animals o les demés persones? Una tradició d’aquest tipus ha de ser permesa o autoritzada, escudant-se en profundes creences antropològiques o fins i tot religioses?

També són tradicions l’ablació del clítoris en diverses cultures, clavar llances a un toro fins la seva mort, arrencar el cap d’ànecs penjats d’unes cordes, llençar des de a dalt d’un campanar una gall dindi o una cabra, les lapidacions o fins i tot hi ha una tribu de Papua Nova Guinea, els Sambia, en el que un dels rituals per passar de nen a home, és que els nens practiquin una fel·lació als homes solters de la tribu i es beguin el seu semen. I només són uns quants exemples.

S’han de permetre aquestes tradicions, pel sols fet de ser-ho? Òbviament, la resposta seria que no, entesa la nostra evolució com a essers intel·ligents. I, si algú no ho es prou, s’haurien de posar tots el mitjans legals per impedir-les, ja que sovint amb la sola prohibició no és suficient i, per suposat, actuar des de la vessant educativa, envers els col·lectius que les pretenen mantenir.

Si no s’actua en aquest sentit, es pot corre el risc que un futur, també tinguin el tractament de tradicions la corrupció, deixar morir de gana milers d’infants, els abusos sexuals a menors o l’especulació financera de seguir traient els diners als pobres sense cap mena d’escrúpol  per donar als més rics, només per posar uns exemples. I d’aquí a que algunes d’aquestes barbaritats siguin declarades Patrimoni Mundial de l’Humanitat, només hi ha un pas.