Feminisme d'aparador per a les xarxes socials

Últimament corren articles de denúncia a les agressions sexuals en les xarxes socials. Els mitjans de comunicació no deixen de publicar-ne, siguin escrits per homes o dones i dirigits a qualsevol dels gèneres existents. Tant li fa, la qüestió és reivindicar un dels crims que més morts provoca encara en ple segle XXI. Els usuaris, com bons addictes a aquestes plataformes, no deixem de compartir-los. Alimentant, doncs, els nostres avatars de feminisme en vena.

Tanmateix, som –gran part de la població- conscients que les agressions sexuals o la violència de gènere són desencadenants del masclisme arrelat en la nostra societat. Molta gent els denuncia. Els critica. En definitiva, els rebutja.

Ara bé, hi ha els petits detalls, els micromasclismes, aquells que encara estan més arrelats. Aquells que sembla que hi ha persones els tinguin integrats en el seu ADN. Aquells que poden sorgir en una conversa comentant la nit anterior, com ara “aquella que cada nit se'n va amb un de diferent és una qualsevol” o encara més senzill “això és de guarra”. Paraules com aquestes, que prenen força de la boca de noies de 20 anys.

Cada vegada que ho sento em surt un somriure tímid per sota del nas. O almenys això sembla, perquè més que parlar de timidesa és de vergonya. Vergonya de compartir espai, temps i oxigen amb aquestes persones. Les mateixes que després veuen un article que tracta el feminisme i el comparteixen en les xarxes socials. “Som fortes i lliures”, i ho comparteixen. Les mateixes que gasten hores i hores de la seva vida a posar-se amb aquella que és lliure d'anar-se'n al llit amb qui vol i perquè vol.

No ho entenc. I quan ho veig la ràbia i la impotència em mengen. S'ha posat de moda ser feminista? S'ha posat de moda reivindicar que som “fortes i lliures”? Em sap greu que sigui una moda. Una peça de roba que ens fiquem per vestir els nostres avatars virtuals. Em sap molt de greu perquè cada cop m'agraden més ells que no pas nosaltres, dones “fortes i lliures”.