Els botxins de la CUP

Des del dia que van imputar a Artur Mas per la consulta del 9-N Artur Mas, hem pogut  veure com la CUP ha anat rebent de valent per part dels poders polític CUP, mediàtic i econòmic. Un president que després del 27-S es  donava per descartat, ha acabat esdevenint imprescindible. Des  d'aleshores, els grans opinadors es posicionen entre els defensors de  la coherència de la CUP amb el seu programa (no investir a  Mas) i els defensors de la coherència de la CUP respecte  el procés (investir a Mas). El cas és que uns i altres donen  grans lliçons i fuetegen a la CUP, o bé pel que fan o bé pel que  podrien arribar a fer. L'anomenat #pressingcup és un fet.

Però si fugim una mica d'aquest ambient estrany que envolta  Catalunya, el fenomen que més ens hauria de sorprendre és el fet que  la CUP hagi estat una formació política comunista mimada per la dreta  neoliberal (partits i mitjans de comunicació). El que era una  veritable anomalia històrica era el cotó fluix on descansava aquesta  candidatura durant la precampanya i la campanya electoral. Tothom  semblava admirar els principis de Fernàndez, la intel·lectualitat d' Arrufat, la naturalitat del Baños, la fermesa de la Gabriel...

Per  primer cop, els líders anticapitalistes tenien un lloc als mitjans, i  no era per ser l'ase de tots els cops. Els més ferotges defensors de  l'economia de mercat els deixaven desfilar per la catifa vermella. Tot  va acabar quan les consignes van passar de les samarretes a l'acció  política. El somriure condescendent del liberal va anar variant cap a  un gest de preocupació més conservador i aquest cap a una ràbia quasi  reaccionària. I això no acaba: ara són els opositors al procés els qui elogien i valoren la coherència i fermesa de la CUP. Molts, de nou,  defensors ferotges de l'statu quo.

I aquest és el nivell. Tal i com estan les coses, l'únic que podem  demanar és que, decideixin el que decideixin, es respecti. Sembla ser  que, vist l'ambient enrarit que va calant a la societat catalana, cal recordar-ho.