"Homenatge a les víctimes del 17-A: Rerefons o un boicot a la desesperada"

Se li atribueix a Juli Cèsar la següent frase: "els covards criden molt abans de morir mentre que els valents gairebé no se n'assabenten de la seva mort". Més o menys així es pot resumir el que hem viscut per part d'un sector independentista a l'homenatge a les víctimes del 17 d'agost. Sense cap sorpresa, perquè ja no sorprenen ningú, però sí fent-nos passar vergonya, hem hagut d'assistir a un boicot que tenia com a rerefons mantenir el relat d'una nació triomfant que el CNI va voler esbudellar amb un atemptat; i, principalment, l'enaltiment d'una figura com la de la Laura Borràs.

És un símptoma evident que hi ha un sector independentista, persones les quals se solen associar al "laurisme", que viuen amb preocupació el final de l'Arcàdia feliç, el seu col·lapse. Són la Catalunya que no vol passar pàgina, la que mira amb preocupació que el 53% dels catalans rebutgin la independència, la que censura la proactivitat del Govern de coalició pel que fa al nostre país, la que ara odia el Major Trapero, la que sent com un llastre els indults, la llibertat, dels presos del 'procés'.

La Catalunya que és capaç d'excusar-se amb qualsevol cosa i boicotejar un acte de memòria i honor als morts, en definitiva. Perdura encara una Catalunya que viu a la terra promesa i com qualsevol relat messiànic, aquest vol de màrtirs, uns màrtirs que s'han acabat i que tenen en la Laura Borràs la seva última oportunitat. Potser, conscient del seu rol, hem vist una Laura Borràs ufana, satisfeta d'un cofoisme buscat i celebrat com si fos una estrella de rock. Saben que és el que els hi queda, i ella també. Potser per això han fet del 17-A un moment incòmode, irresponsable i irrespectuós. Per sort, a la vista de les reaccions, no els hi ha sortit del tot bé el tret. S'han disparat al peu i allò que un dia fou cant de victòria, avui s'assembla a les basques de la mort.