Reflexions arran de la mort d'algú proper

Ha tornat aquest fenomen al meu interior provocat per la mort del marit d'una amiga que, allunyada físicament, no deixa de resultar molt propera per la manera de veure la realitat i viure la vida. La situació em fa plantejar la meva relació amb la mort.

En no tenir gaire contacte, no he sabut fins el desenllaç de la malaltia que ha produït el traspàs, però en tenir-ho present, he tornat a mirar al meu interior per preguntar-me, què significa la mort? És cert que hi hem d'establir un vincle pel fet que tard o d'hora ens ha de tocar?

He recordat les meves experiències cap a ella. De nen, la mort dels avis, tant de part de pare com de mare. De sobte, una notícia i una figura relativament propera que desapareix. Em sembla que recordo més com ho van sentir o patir el pare o la mare que la meva pròpia tristor. Més endavant, l'àvia materna, ja més format, on sé que ja vaig fer una reflexió al voltant i vaig buscar la figura que se'n va i la teva relació 'més o menys propera- amb qui mor.

Més endavant, la veus aquí i allà envoltant a persones que t'estimes o a qui sents propera. Antics companys d'escola, familiars d'amics, amics de membres de la família.

El més difícil, pel tràngol que suposa, són els pares. Quan un els perd, sigui la raó que sigui, nota el pas de la vida en una altra dimensió. La solitud personal s'eixampla, perds uns referents importantíssims i gires la vista enrere cercant records. La sensació d'abandonament es fa ben palesa.

La saps ineludible, comprens que tots hi hem de passar però l'angoixa s'instal·la per moments en la pròpia ànima. I si li passa a la parella, als fills, què faré? Com em sentiré? Com ho superaré?

I quant falta perquè m'arribi el moment? Amb la cinquantena llarga a l'esquena, començo a ser població de risc. I em sento estrany rumiant-hi, es barreja la por, la desesperança, el desig de tirar endavant, les ganes de cridar 'encara no'.

Cada cop que penso en la mort, traço camins entre els qui ho han passat, aquells qui ho pateixen com a pèrdua i com m'afecta a mi personalment. Sé que no ens n'escaparem, sé que no n'hauríem de tenir por, sé que tocarà quan toqui, però ni em sento preparat ni crec que me'n senti mai.

Ni per saber què dir ni com adreçar-se a aquells que l'han viscut a prop, no em surten paraules de condol, m'envaeix una sensació de buidor, és com si la pròpia ànima s'arrugués per dintre i estripés la serenor.

Sento com a propis els laments de qui plany a viva veu però en el silenci del propi cos, que cada vegada que passa, produeix esglai interior i trencadisses internes i solitàries que no produeixen so, amb aquella sensació d'esglai, com si costés més respirar de manera pausada.

No sé com acostumar-me ni al concepte ni a les sensacions. Tal vegada hauré d'apropar-me a d'altres cultures que acullen la mort de manera natural i fins i tot lúdica o festiva. A mi em costa ajuntar mort i festa. Fins i tot em costa parlar-ne. Només sé posar-ho endins per esmorteir-ne els efectes expansius de dolor que comporta.

Penso que sóc poc intel·ligent emocionalment pel que fa a la mort i allò que significa de desaparició i buidor. Em costa pair-ho bé i s'acaba convertint en un d'aquells records que millor que vagi al 'bagul' de desagradables per no haver d'enfrontar ni recordar tota la colla de sensacions difícils que provoca.

DEP Antonio. Una abraçada, Eva.