Una gàbia amb ànima i amb cor

Des de fa 14 anys, gairebé cada dia, al voltant de les nou del vespre, parlo per telèfon amb les criatures de l'àrea de català d'EL PERIÒDICO, un grup ornitològicament interessantíssim. La seva gàbia, situada en un dels punts més alts de la redacció, domina el paisatge de manera absoluta. La meva trucada sempre té una rara intensitat molt profitosa per a mi. Normalment parlo amb l'ocell més principal d'aquest bestiari, en Ricard Fité, que és com si diguéssim el gran còndor andí, és a dir, l'au de més envergadura de totes les que existeixen al món, i que quan obre les ales tota la gàbia queda sota el seu aixopluc. Aquest colossal ocell es caracteritza per una mirada pausada, un aparent quietisme, una total absència de posturismes, però de sobte, en menys d'una dècima de segon, i amb una fantàstica precisió, pot fer un gest, projectar el bec, o l'ala, o l'urpa, i us ben asseguro que és llavors quan hi veig clar i se m'acaben de cop tots els dubtes.

En Fité té una mà dreta, una criatura inquietant i delicada, la Núria Bolaño, amb la qual mantinc una relació particular i punxeguda. Es tracta d'una au molt llesta, punyetera i fina, de la família dels falcònids: l'esmerla bruna. ¡Ah!, com que és, a la vegada, feréstega i aguda, aquesta criatura em desarma sempre de manera sistemàtica i definitiva. També, un cop a la setmana, en concret els dimarts al matí, truco a la Mònica Biosca, que és al meu parer la més deliciosa cardina d'aquesta ocellaire cosmogonia.

I finalment, quan l'hora del tancament del meu article ja ha conclòs, i la rotativa de Parets és a punt d'imprimir, de sobte, a vegades, aquest capsigrany que us escriu s'adona que ha comès una espifiada garrafal, un nyap d'aquells que si sortís publicat mereixeria el meu acomiadament immediat, sense folre ni manilles, i llavors em precipito desesperadament, una altra vegada, cap a la telefonia, i busco l'Enric Duran perquè em salvi la vida. ¡Ah!, en Duran és el mussol duc, l'ocell amb la visió nocturna més extraordinària que existeix a la natura. Per negra que sigui la nit, per enrevessada i opaca que sigui l'espifiada, en Duran la descobreix d'un sol cop d'ull i l'extirpa amb una pulcritud exemplar.

REFILAR EN CATALÀ

Bé, i en aquests 14 anys seguits, en aquestes gairebé cinc mil trucades, ¿de què hem parlat, de què parlem, de què parlo amb el gran còndor andí, amb l'esmerla feréstega i aguda, amb la cardina harmoniosa i amb el mussol que tot ho veu a les nits? ¡Ah!, doncs m'ensenyen a refilar un bon català quan escric. Hem aconseguit plegats apassionants moments d'iridescència idiomàtica: arribar a l'heterodòxia útil a partir de la cultura.

Per exemple, la paraulacigronaire, que avui encara roman oficialment presonera del concepte estret i mesquí de "persona que ven cigrons", i que nosaltres hem fet que arrenqui el vol amb les ales que donava a aquest mot Ramón María del Valle-Inclán quan es referia a Benito Pérez Galdós amb sensacional sornegueria. Un altre exemple: la paraula ratomàquia, una altra heterodòxia absoluta, totalment ignorada en els diccionaris catalans i castellans, però amb unes arrels ben plantades en el vessant més genialment còmic de l'èpica d'Homer i de Pigres d'Halicarnàs, o sigui, als voltants del segle VIII aC. Podria omplir unes quantes planes senceres d'EL PERIÓDICO amb exemples similars. I és que el que ha passat, i passa cada dia, des de fa 14 anys, des de fa cinc mil trucades, en aquesta gàbia magnífica, és que les criatures que s'hi aixopluguen posseeixen una doble condició, una veritable virgueria existencial: tenen l'ànima de lingüistes, però el cor de periodistes. ¡Ah! Això, en matèria de comunicació, és una meravella còsmica absoluta.