Un sol país, un sol diari, dues llengües

A mitjans dels anys 90, la supervivència del català com a llengua de comunicació pública no estava garantida, ni de bon tros. Tot i que les polítiques d'immersió lingüística a l'escola començaven a donar els seus fruits, el 30% de la població adulta es reconeixia incapaç de llegir en llengua catalana, segons el cens lingüístic de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat). La funció de socialitzar el català oral l'estaven exercint ja, amb notable èxit però a càrrec de l'erari, la ràdio i la televisió públiques; mentrestant, a la premsa escrita, de propietat privada, bona part de la feina encara estava per fer.

Llavors, la minsa presència al quiosc de la llengua pròpia de Catalunya es justificava amb un lament producte de la resignació: com que no hi havia demanda de premsa en català, l'oferta era escassa i seria sempre, per definició, minoritària. Però el Grup Zeta no es va resignar. El seu fundador, Antonio Asensio Pizarro, tenia la convicció que el diari líder a Catalunya no només havia de reflectir la realitat plural del país a través dels seus continguts; també havia d'expressar aquesta pluralitat garantint el dret dels lectors a triar en quina llengua volien consumir informació de qualitat.

Quan amb prou feines arribava als vint anys d'existència, EL PERIÓDICO DE CATALUNYA va gosar embarcar-se en una operació empresarial d'alt risc que altres grups periodístics amb molta més història havien preferit defugir: el llançament de l'edició catalana del diari, que el temps ha revelat com una iniciativa transcendental per consolidar la llengua.

El model plantejat de bon començament, únic en el món, deia molt dels principis ètics dels seus promotors: un sol país, un sol diari, dues llengües. La premissa era que, per molt que alguns s'entestin en el contrari, les llengües no tenen ideologia, ni ningú pot pretendre patrimonialitzar-les. I que, consegüentment, entre totes dues edicions del diari no hi podia haver diferències de continguts ni divergències editorials. La iniciativa va reeixir: des d'aleshores, la nostra capçalera blava no ha perdut mai el lideratge de la premsa en català.

Amb les 5.000 edicions en català, EL PERIÓDICO ha contribuït amb el seu esforç a consolidar el mercat de la informació en la nostra llengua. Com ja ho feien els diarisAvuiiEl Punt, o més recentment l'Ara. Com ho van fer durant el primer terç del segle passat capçaleres comLa Veu de Catalunya,La PublicitatoLa Humanitat.Sense oblidarDiari Català, el primer rotatiu en llengua catalana , fundat el 1879 per Valentí Almirall. Totes elles, experiències arriscades i a tenir molt en compte abans de donar la benvinguda a la pròxima edició catalana deLa Vanguardia, 130 anys després de la seva fundació.