Un seriós (i no gens trivial) Trivial

M'han de permetre una confessió íntima i una certa dosi d'autoestima: jo vaig ser un dels millors jugadors de Trivial de la història. Es podria matisar, perquè podríem acotar el territori on vaig triomfar (el meu cercle d'amistats) i fins i tot algú podria afirmar que no hi ha proves. És cert. És una convicció personal i no gaire transferible que només podrien defensar els perdedors que veien com la meva fitxa avançava sense remei cap a la victòria, a base de saber el nom del toro que va matar Manolete o el títol d'unacoplade Concha Piquer. Què volen que hi faci: sé coses com aquestes, que són les coses que cal saber si vols triomfar en el Trivial. O si volies triomfar, en els meus temps heroics. Ara, és probable que les preguntes hagin canviat.

El que és absolutament comprovable és que les preguntes van canviar del tot l'any 1995 (de fet, una mica abans, a partir del moment de l'encàrrec), quan en Rafael Nadal, en nom d'EL PERIÓDICO, ens va convocar (a en Màrius Serra i a mi) perquè féssim de comissaris (si és que se'n pot dir així) de la versió catalana que el diari pensava editar. ¿Un Trivial en català? ¿I per què no? ¿Per què no parlar del comtat de Barcelona, de Josep Pla, de l'illa de Buda, del Barça o d'un cuplet de la Guillermina en lloc de fer servir referents aliens a la nostra cultura i que només estaven a l'abast de personatges com jo, entestats a deixar que una part tan important del cervell fos ocupada per l'amic Islero?

UNA LLARGA PARTIDA

El repte va ser fenomenal. Unes quantes reunions, una dissecció de la tècnica de les fitxes del Trivial (ni massa serioses ni massa enjogassades) i una certa divisió de la feina (n'hi va haver molta) entre en Màrius i jo. Entre l'equip d'en Màrius i el meu equip. Vaig convocar experts en cultura clàssica, lingüistes, historiadors, filòlegs i artistes. De fet, eren amics, i casualment tenien aquests coneixements. Va ser com participar en una llarga partida que s'anava fent a mesura que la creàvem. Com anar en un tren dels de les pel·lícules de l'oest mentre els operaris (nosaltres) anaven col·locant les vies. A l'hora de repartir la feina, em van tocar la literatura, la geografia i la història de l'art, o almenys és el que ara recordo. Però també tinc a la memòria preguntes sobre música, espectacles i esports. El fet és que, un cop feta la primera redacció, ens vam intercanviar les preguntes per accedir a una mena de certificat de qualitat mutu. En vam rebutjar unes quantes i, finalment, vam lliurar el bloc sencer. Puc assegurar amb més convicció que abans que, un cop EL PERIODICO va lliurar, amb l'exemplar del diari, les fitxes del nou Trivial en català, aleshores sí, vaig ser durant un temps el campió absolut del meu entorn. Menteixo. Ja no m'hi van deixar jugar mai més.

Aquelles 300.000 persones que van apuntar-se a l'aventura d'anar fent camí a través d'aquell cercle multicolor (amb els formatgets de rigor) van ser un dels fonaments dels futurs lectors d'EL PERIODICO en català. Ara, vist amb la distància de més de quinze anys, he de dir que fins i tot m'estic emocionant. Poc després, vaig començar a escriure en català al diari. En els meus articles d'opinió, sempre. Amb la convicció de transmetre la meva visió del món (d'això tracta la feina de l'articulista), en la meva llengua i des de la perspectiva que una llengua atorga al discurs. Encara ara, cada dia, convençut a més que la versió en castellà és pulcra i entenimentada, sòlida i ajustada a l'original. El que m'agradaria molt, ho confesso, és tornar a jugar amb aquell Trivial. Ja s'hi poden atrevir. Amb l'edat, he perdut molt la memòria.