Evolució i maduració d'un model de llengua

L'experiència de gairebé 14 anys publicant el diari en català ens ha permès consolidar un model que l'any 1997 ja tenia força conreadors, com a resultat de la feina feta pels mitjans de comunicació que ens havien precedit des de mitjans de la dècada dels setanta, coincidint amb el final de la dictadura i l'adveniment de la democràcia. Sense les aportacions al registre periodístic de diaris comAvui(1976) iDiari de Barcelona(1987-1993), entre altres, i de mitjans audiovisuals com ara TV-3 i Catalunya Ràdio (1983) no hauria estat possible un model de llengua com el d'EL PERIÓDICO, concebut especialment per donar la màxima consistència al primer nivell de lectura, característic d'aquest diari des dels seus inicis, en el ja llunyà 1978. Un nivell que conformen els elements de titulació disposats tipogràficament de manera que faciliten la comprensió immediata de les idees fonamentals de la informació, i de passada estalvien la lletra petita al lector apressat sense deixar d'informar-lo.

Respondre a aquesta necessitat comunicativa no ens ha impedit anar de bracet de l'Institut d'Estudis Catalans, i per tant ser màximament respectuosos amb la seva autoritat normativa. Però també hem intentat que aquesta mateixa normativa no fos un obstacle insalvable per a la vehiculació de nous usos, conscients en tot moment que la llengua, qualsevol llengua, és alguna cosa més que el que conté un diccionari o una gramàtica prescriptius. No en va, el català disposa d'una bibliografia filològica descriptiva, és a dir no estrictament normativa (amb eminents lingüistes de la talla de Joan Coromines, Joan Solà i Badia Margarit, entre molts altres, dignes successors de Fabra), que des del nostre punt de vista hauria estat imperdonable menystenir. Partint, doncs, de la voluntat de trobar un equilibri raonable entre la servitud de la norma i la realitat de l'ús, el model ha posat tot l'èmfasi a potenciar les solucions més estàndards dins dels gèneres periodístics, amb la intenció de fer atractiu el text al lector, donant sempre preferència a les expressions més genuïnes i espontànies de la nostra tradició fraseològica.

Fer 5.000 diaris, aviat és dit, comporta moltes hores de feina, moltes pàgines idèntiques en dues llengües aparentment semblants però més diferents que no sembla (sobretot quan un efecte expressiu determinat o una referència còmplice funcionen en una llengua però no en l'altra). Perquè fer una doble edició implica pensar dues vegades: molts titulars d'impacte amb doble sentit, amb enginyosos jocs de paraules afortunats en català i impossibles en castellà, i de vegades al revés, moltes declaracions literals de polítics («és un poca-solta», va dir Pujol), esportistes («estáis muy creciditos», va dir Mourinho) o escriptors («es una novela hecha de dichos y de quebrantos», va dir Skármeta), sense equivalent literal, que no se sap ben bé com reproduir en l'altra llengua.

ADVERSITATS SUPERADES

En definitiva, 5.000 diaris són la prova, consultable a les hemeroteques, de la maduració del nostre projecte lingüístic. Al nostre entendre, la presència al carrer dia sí dia també ha vençut amb contundència les reserves inicials que en cercles escèptics podia suscitar el plantejament de fer un diari en dues llengües, especialment pel que fa a la qualitat lingüística. Perquè, a l'hora de la veritat, l'escàs temps de què es disposa en tot diari per enllestir les pàgines no ha constituït cap obstacle per fer un producte de la màxima qualitat. I ni el fals rum-rum que atribuïa el producte exclusivament a un traductor automàtic, ni els malintencionats prejudicis que ens associaven a un català mecànic, poc elaborat, empobrit o massa semblant al castellà, no han impedit a ningú acceptar i reconèixer la solvència, la idoneïtat i l'adequació del model lingüístic de la nostra exitosa aventura editorial.

El trajecte, de totes maneres, no ha estat un camí de roses. Perquè aquest repte d'aconseguir un model de llengua que el lector sentís com a propi tenia un plus de dificultat de cara a ser socialment i acadèmicament acceptat com a vàlid. I és que, en la nostra pràctica diària, des del primer dia hem assumit el risc de combinar el rigor normatiu amb les necessitats expressives d'uns registres a què era impossible donar curs amb una estricta aplicació de la norma. El nostre principal cavall de batalla ha estat, doncs, divulgar amb gosadia, no exempta de control, formes encara no normatives amb una doble intenció: d'una banda, la necessitat de l'ús d'aquestes llicències per obtenir resultats que reflectissin la llengua real, i de l'altra, el convenciment que la seva admissió en el diccionari normatiu podria ser efectiva algun dia.

POLÈMICA ENTERRADA

Treballar amb aquestes premisses potser ens va fer ser mal vistos en un principi (i això explicaria el rum-rum al·ludit), però hi devem una bona part del nostre èxit. En les pàgines d'aquest suplement veureu abundosament exemplificada la nostra modesta contribució a l'ampliació del diccionari, una contribució que de passada ha enterrat per sempre la vella polèmica entreheaviesilights, ressuscitada a l'últim terç del segle XX i que havia tingut com a precedent la que havia enfrontat partidaris i detractors delcatalà que ara es parlaen el primer terç del mateix segle.

Una polèmica que tenia sentit quan es tractava de dilucidar quin havia de ser el referent estàndard del català, i que va rebrotar quan es discutia el referent comunicatiu més adequat. Avui, en ple segle XXI, transcorregut un llarg període de normalització de l'ús del català en l'àmbit periodístic, afortunadament aquest referent ja està consolidat, gràcies als criteris confluents dels llibres d'estil dels principals mitjans. Tan consolidat, que ni els lectors corrents ni els de formació filològica sabran trobar especials diferències en la llengua dels mitjans en català, de la mateixa manera que tampoc sabran trobar-ne en la llengua dels mitjans en castellà.

Els nostres lectors saben que el català d'EL PERIÓDICO és clar, expressiu, àgil i popular, però també polit, elegant i normatiu, i sobretot seriós i graciós quan toca. I ho saben perquè ens llegeixen cada dia sense sobresalts, sense que la comprensió dels textos sigui cap problema, sense obligar-los a consultar el diccionari. Saben que de vegades estan llegint un text original i de vegades un de traduït, però no saben quan estan davant de l'un i quan davant de l'altre, i estem orgullosos que sigui així.

És veritat que ens ajudem d'eines de traducció automàtica, sense les quals la doble edició de qualsevol diari és impossible. (I tenim el privilegi de poder-ne disposar d'una de pròpia, que acumula l'experiència d'haver ajudat a fer 5.000 diaris, com a resultat d'haver estat retroalimentada diàriament d'acord amb les nostres necessitats.) Però, afortunadament, avui dia tothom sap que aquestes eines informàtiques són tan necessàries com insuficients. Per tant, no estalvien llocs de treball, sinó que en creen. I no en podríem trobar un millor exemple que l'equip humà de tècnics lingüístics que elabora aquest diari, i que podreu conèixer i saber com treballa en les pàgines següents.

Som un equip humà que unifica criteris d'acord amb el seuLlibre d'estil(publicat en paper per Ediciones Primera Plana el desembre del 2002), un codi pràctic d'usos i normes propis que, tractant-se d'un diari, és modificat i ampliat constantment en la seva versió d'ús intern. Són anys d'acumular problemes i solucions que ens fan més fàcil la feina d'avui: des d'equivalències de frases fetes que els diccionaris no preveuen fins a transcripcions d'antropònims i topònims de llengües amb alfabet no llatí, rus i àrab principalment, que cal unificar d'acord amb l'ortografia del català (sempre que la pressió internacional de la grafia anglesa o francesa ho permet). Sense oblidar l'enriquiment permanent dels nostres documents específics de terminologia esportiva, sobretot d'argot, i també gastronòmica.

UN PLUS D'EXPERIÈNCIA

Les dificultats que genera la publicació d'un diari en dues llengües són constants, i si es tracta de dues llengües en contacte, com és el nostre cas, encara més. Perquè el bilingüisme escrit és tota una altra cosa que l'oral. No ho descobreixes fins que t'hi trobes, acostumats a la facilitat que els bilingües tenim per passar d'una llengua a l'altra segons la situació o els interlocutors. Però hi ha aspectes formals, inherents al registre escrit, que en condicionen i dificulten el resultat, qüestions d'espai al marge.

Les nostres credencials es basen, doncs, en l'acumulació d'una experiència d'anys, que es reflecteix en l'ofici adquirit per les persones que enllestim les pàgines cada dia, i en la quantitat i qualitat de les solucions adoptades. Unes solucions que enriqueixen els nostres recursos, en el marc d'una planificació que ha prioritzat una reflexió sistemàtica sobre la feina feta. Tot plegat ha donat gruix a un corpus lingüístic propi, que constitueix un ric bagatge que els nostres lectors saben apreciar amb la seva fidelitat.