Per llepar-se'n els dits

La primera visita al taller de Christian Escribà es va acabar com calia: amb els reunits ficant el dit en una font de xocolata industrial, i llepant-se'ls. El més normal quan es tracta dels seus pastissos. I en sobren, a casa del popular artesà, perquè allò era casa seva,on compartia habitació amb els germans, que feien torns cada nit per anar a robar algun bombó, algun xuixo a la pastisseria. Aquella cita al pis que hi ha sobre l'establiment de la Gran Via no va variar gaire de qualsevol altra celebració que s'acompanya amb un bon dolç. Així va ser el dia que va arribar el pastís acabat de fer a la redacció d'aquest diari. Però entre una jornada i l'altra van passar diverses setmanes de treball que van culminar amb una hora i mitja de remat final en què es van col·locar els adorns.

Però tornem a l'inici. A la iniciativa d'EL PERIÓDICO de celebrar les 5.000 edicions en català, una aposta pionera que va néixer el 1997. S'havia de fer bé, amb un pastís. I si era de l'Escribà, millor encara. En una primera reunió, se li va traslladar la idea. Al cap d'uns dies, després de pensar-s'ho, elmestre va preparar una peça de quatre blocs en què va proposar anar col·locant ornaments i paraules clau referents a la versió catalana del diari que li havien suggerit Montserrat Baldomà, directora de comunicació d'EL PERIÓDICO, i Enric Duran, coordinador d'aquest suplement:pioner, modern, rigorós, accessible, dinàmic, professional... I la preferida pels lectors del diari:acaronar. Fa cinc centímetres d'altura.

Tot està mesurat, no queda res a l'atzar malgrat que el caràcter obert del Christian, un punt gamberro, en pugui confondre més d'un. El seu treball s'assembla més al d'un arquitecte; en realitat, el seu despatx sembla el d'un arquitecte, amb esbossos penjant a les parets, llibres de Miró i Dalí, de fotografia, de teixits, de joies...

Escribà anava mostrant les seves pro-

postes a la pantalla de l'ordinador penjada a la paret. I amb una broqueta de maduixa i xocolata a la mà (recordin, és pastisser), va anar ensenyant fotos i esbossos del pastís que havia ideat. Al seu costat, Xavier Marco, el seu ajudant, anava prenent nota dels canvis que Baldomà i Duran li proposaven. Les seves idees per a l'obra d'EL PERIÓDICO es van allunyar de l'esperit canalla que sol tramar per a les seves creacions, com aquella mà de xocolata després del 5-0 que el Barça va endossar al Reial Madrid i que anava acompanyada de la fraseMenja't aquesta maneta.

"S'hi han de posar espelmes. Si no, un pastís d'aniversari no funciona. I les posarem sobre el número 5.000, que anirà a la part de sota, no a dalt, perquè així volem dir que en queden molts per fer". "No em considero minimalista, però tampoc podem convertir això en una falla, ple de coses. Amb les broquetes podem donar-li aire, al pastís". "M'agrada molt combinar colors i sabors, però el fons ha de ser de color clar perquè ressaltin els elements que hi col·locarem". Costava un gran esforç prestar-li atenció; a l'altra taula, una maqueta de l'Ànec Donald i una altra de Mickey Mouse, de xocolata, per descomptat, esperaven el retoc final. S'acostaven dies de nens i mones.

Dues setmanes després de l'última reunió, tornada al taller, al vestíbul, que recorda Almodóvar,Alícia al país de les meravellesi Gaudí, al passadís amb vitrines que guarden sabates de xocolata. Allà, el pastisser i els seus van rematar el treball col·locant les dolces broquetes que, aquella mateixa tarda, van acabar al pap dels redactors del diari.

Tots se'n van llepar els dits. El més normal quan alguna peça delmestreEscribà està a l'abast.