L'accés mediàtic a la llengua

Poder accedir-hi és sovint més essencial que no pas posseir una cosa. La llengua catalana durant massa anys havia estat violentament marginada -exclosa de l'ensenyament i de la premsa, entre altres exclusions que ningú no oblida-, condemnada a l'ús informal i quotidià de la gent del país. Era, per tant, destinada a esdevenir un patuès abans d'agonitzar lentament sense escarafalls. La teníem, la posseíem -de vegades precàriament-, però no hi teníem sempre l'accés que calia.

El procés s'ha aturat. O, per ser més precisos, la nova situació s'ha fet més complexa i les dificultats per a la preservació de la llengua i perquè prosperi en tots els sentits són ara més subtils. Una de les causes de la nova complexitat és la natura mateixa de la mediosfera, formada per premsa, televisió, ràdio, internet. Un món que precisament és necessari en tots els sentits per a aquesta mateixa prosperitat. Vet aquí la paradoxa.

Després de l'aparició feliç d'una premsa en català arran de l'arribada de la democràcia, un gran diari català en castellà, EL PERIÓDICO, entengué l'abast del repte i prengué la decisió d'aparèixer també en llengua catalana. Ara se'n celebren 5.000 números al carrer. Amb una infografia àgil, una capacitat de presentació de les notícies i els temes no menys àgil, i un estol de col·laboradors prou representatiu del món cultural i intel·lectual del país, EL PERIÓDICO s'arriscà a una empresa de la qual la llengua pròpia del país no podia sinó beneficiar-se d'una manera extraordinària. Val a dir que l'orientació civilitzadament progressista del diari l'ajudava a aconseguir l'èxit, alhora que acomplia l'objectiu de reforçar i mantenir l'esforç de recuperació popular del català. Sobretot en un moment en què el públic lector de diaris s'expandia molt considerablement.

SERVEI IMMENS A LA CULTURA

Quan cada cop hi ha més gent que llegeix diaris però tota la premsa és en un idioma aliè, la tendència a soscavar la llengua dels lectors és indeturable. Això és el que passava abans que apareguessin diaris com EL PERIÓDICO en català. A parer meu, el fet que aquest darrer no pogués confinar-se ideològicament en un sector massa aïllat del nacionalisme català -sense perdre els seus lligams amb ell- ha estat el secret que hagi reeixit tant l'edició catalana del diari. De retruc, aquest diari, per la seva volada, pel seu abast i presència a les zones menys lingüísticament catalanitzades de la nostra societat, ha retut un servei immens a la cultura, al sentit de pertinença i a la llengua de tots els catalans. El seu tarannà mai l'ha fet sospitós que el seu públic lector restés confinat a un sector aïllat de la ciutadania, més proper a una visió impossible del país que no pas a aquella concepció de Catalunya que no talla els lligams essencials amb la seva veritable estructura social i econòmica. La que realment té, i la que demà tindrà, ens plagui o no.

L'Institut d'Estudis Catalans (IEC), com a acadèmia de les ciències i humanitats del país, però també molt especialment com a acadèmia de la llengua que és, ha donat suport sempre, ben explícit, a tota premsa que aparegui en llengua catalana, agudament conscient com és de la importància crucial que té el món mediàtic per a la nostra llengua avui. És per això que acull, amb joia, una exposició de la versió catalana d'EL PERIÓDICO al bell i elegantíssim espai del pati del palau barroc que és la seva seu, a la Casa de Convalescència, al carrer del Carme de Barcelona. Enhorabona a aquest gran diari català, ara que enceta els seus propers 5.000 números en la llengua del país.