Seis poemas de Sant Jordi para felicitar el día

‘La Diada de Sant Jordi’, de Joan Maragall

La diada de Sant Jordi

és diada assenyalada

per les flors que hi ha al mercat

i l’olor que en fan els aires,

i les veus que van pel vent:

“Sant Jordi mata l’aranya”.

L’aranya que ell va matar

tenia molt mala bava,

terenyinava les flors

i se’n xuclava la flaire,

i el mes d’abril era trist

i els nens i nenes ploraven.

[…]

Quan el Sant hagué passat

tot jardí se retornava:

perxò cada any per Sant Jordi

és diada assenyalada

per les flors que hi ha al mercat

i l’olor que en fan els aires.

‘Una rosa’, de Maria Antònia Salvà

Sant Jordi, santa diada

del passat i l’avenir,

Fe i Pàtria nostrada

del meu cor fas sobreixir.

Oh la bella matinada!

Quina joia de collir

una rosa perlejada,

una rosa a mig obrir!

‘Sant Jordi Gloriós’, de Josep Maria de Segarra

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,

pintada de vermell i de neguit;

Catalunya és el nom d'aquesta rosa,

i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes

i ell se l'estima fins qui sap a on,

i amb ella té més sang a dins les venes

per plantar cara a tots els dracs del món.

"El cavaller", de Jaume Roig

Lo cavaller

Jordi guerrer

cuida avançar

per defensar

del rei la filla

on era el drac

tal premi n'hac:

molt poc après

ell ne fou pres

e fort batut;

dins en Barut

fou escorxat

per mig serrat.

‘Sant Jordi’, de Joana Raspall

Pel caminet de vora el riu,

tresca que tresca,

va galopant un cavaller.

Sant Jordi va,

Sant Jordi ve!

Ha senti dir que hi ha un país

plora que plora

perquè d’un drac és presoner.

Sant Jordi va,

Sant Jordi ve!

La seva espasa al raig del sol

brilla que brilla.

-Cercaré el drac i el venceré!

Sant Jordi va,

Sant Jordi ve!

I tot tornant, quan l’ha vençut,

dubta que dubta:

-Potser aquest drac no és el darrer…

Sant Jordi va,

Sant Jordi ve!

‘Roses recordades’, de Salvador Espriu

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de sant Jordi, la vella

claror d’abril? Plovia

a poc a poc. Nosaltres,

amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem,

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava

fora, lluny, la sofrença

del pobre drac, i deia

molt suaument els nostres

petits noms, i ens somreia.