Guerrer@s, el homenaje solidario a Joan Guerrero

El beso que pilló desprevenido al Maestro. Con ese gesto quiso David Airob agradecer a Joan Guerrero que accediera a crear entre los dos "La caja de cerillas", esa joya documental que ambos nos han regalado. Fue en La Virreina en junio de 2014 tras la presentación. Con esta imagen quiero felicitar a David por la magnífica obra y dar las gracias a Joan Guerrero por tanta belleza, por tanta poesía con que nos ha obsequiado a los que hemos tenido la suerte de trabajar a su lado. Gracias por enseñarnos a ser mejores personas. JOAN SÁNCHEZ

Madrugada del 8 de marzo del 2022. Un tren procedente de la ciudad de Odessa, ha llegado a la ciudad fronteriza de Przemysl, Polonia. En él, más de un centenar de niños huérfanos ucranianos, acompañados de voluntarios y cuidadoras han logrado huir de los horrores de la guerra. Los pequeños serán acogidos temporalmente por el gobierno Polaco en orfanatos situados en la ciudad de Utska. MANU MITRU

RAICES A veces intentamos huir de ellas, alejarnos o olvidarlas, pero nos guste o no, es un propósito imposible. Con Joan comparto nuestras raíces en Santa Coloma de Gramenet, y nuestros dejes Andaluces. En cada conversación con él siempre menciona Tarifa, su viento, su luz, y sus memorias de pequeño allí. Esta imagen muestra a un caballo blanco, atado con una cuerda para impedirle la total libertad, en un campo seco en las afueras de Tarifa. De fondo el mar equilibra la escena, donde se intuyen también casas de nueva construcción resultado de lo que llamamos desarrollo. SAMUEL ARANDA

Me habían preguntado, más de una vez, cuál era la fotografía más querida de las que había hecho en mi vida profesional, y siempre salía con alegatos de no saber contestar. Justo cuando estaba a punto de cumplir los 60 años, marzo del 2000, me encontraba en el El Salvador cerca del lugar donde habían asesinado al obispo Romero. Vi un grupo de gente sencilla alrededor de un altar improvisado, que entre cantos y violines se daban la mano. Hubo un momento de silencio cuando descubrí al viejo guanaco, como le dijo luego nuestro querido Pedro Casaldàliga. Él, con su cansada mirada de cristo agonizante mirando hacia sus adentros sin ver en su mirada. En el preciso momento de hacer el click me di cuenta que por fin tenía mi fotografía. JOAN GUERRERO

Aquesta imatge la vaig fer mentre cobria un incendi forestal a Caldes de Malavella. Malgrat que els Mossos d´Esquadra no permeten passar i fer les fotos des d’on estan ells, per raons de “seguretat”, jo al conèixer la zona vaig anar per camins fins a arribar on hi havia els ADF remullant la zona, i em vaig quedar allà una bona estona. He escollit aquesta imatge, encara que no es veuen flames, perquè es pot veure quin rastre deixa el pas d'un foc forestal, i la tristor de veure els nostres boscos cremats. DAVID APARICIO

Monges benedictines del Monestir de Sant Pere de les Puel.les, es recullen després d’haver protestat en contra de la sentència del procés. Barcelona, 14 d’octubre 2019. ALBERT BERTRAN

Una tarda d’abril de 2020, en ple confinament, vaig acompanyar a un parell de voluntaris d’Open Arms que s’encarregaven d’humanitzar el trasllat de sis residents d’un geriàtric de l’Hospitalet. Els avis havien donat positiu per covid, amb símptomes lleus o asimptomàtics, i els derivaven a un centre, obert per allotjar a persones grans infectades. Durant el darrer trasllat, fotografio a un dels voluntaris que agafa aire, emocionat, al mateix temps que una resident puja a l’ambulància. Casualment, la filla de la dona viu a l’edifici veí i, mirant pel balcó, pot veure el trasllat de la seva mare. El covid l’obliga a acomiadar-se des de la distància, amb llàgrimes als ulls. No sap si la tornarà a veure. La por a un virus desconegut està present. La solitud de la gent gran, també. FERRAN NADEU

Barcelona 08.07.2020. Y volvimos a las calles y llenamos de juegos, gritos y risas el río de la vida. “MIMA’T AL SOL” Fue una de las actividades comunitarias de verano que se organizaron tras el confinamiento, para familias con hijos de 0 a 6 años de edad, en las calles de Ciutat Meridiana. LAURA GUERRERO

Caras inexpresivas, pero ojos atentos, / arrugas que se dibujan, sonrisas esbozan, / quizá solo lo parece, no se ve la gente, no se ven sus labios, no se les ve la boca. Para algunos es refugio, para otros es locura, / sigue siendo tristeza, un ambiente que perdura, / todavía una atadura, pero alza la cabeza, / que solo es una máscara y dejará de ser oscura. Extracto del poema de Andrea A. C, quien sufre hipoacusia. Es decir, una pérdida de la sensibilidad auditiva. Según la Generalitat, en Cataluña hay más de 30.000 personas con discapacidad auditiva. Se puede leer entero en: www.unahipoacusicamas.com. MARIA D'OULTREMONT

Retratar l’Arcadi Oliveres, poc després que ell mateix fes pública la seva malaltia terminal, era un repte professional… però, sobretot, una emoció i un aprenentatge vital immens. Abans d'anar-hi vaig tenir l'encert de trucar el Joan Guerrero. “-Maestro! Hoy voy a casa de Arcadi Oliveres para hacerle unos retratos para la entrevista de la contra del domingo en El Periódico. -Hola, hijo! Ya nos hemos enviado algún mensaje estos días, recuerdo muchas vivencias personales a su lado, hace un tiempito presentó mi libro "Zapatos rotos"... Dale un fuerte abrazo y muchos ánimos. -Así lo haré, Joan, de tu parte. Muchas gracias!” En arribar al davant de ca n’Oliveres, a Sant Cugat, el dia 8 de març de 2021, encara en temps de pandèmia, la Janine, molt amablement, em va fer passar a veure l'Arcadi. Molt emocionat, de seguida l’hi vaig dir les paraules "màgiques" d’en Joan Guerrero. “-És un mestre de la fotografia i de la vida”, va dir amb els ulls brillants. -Com vós, Arcadi, vaig respondre com vaig poder... Tot i la seva debilitat i dolors, va accedir, de manera tranquil·la, que li fes retrats. Vam sortir al jardí, a la porta del carrer, dins la casa... En arribar la meva col·lega Núria Navarro ens va dir de manera lúcida: "Veig un final molt lluminós" i va tancar els ulls. Clic!. JULIO CARBÓ

Amanda Araujo, una dona transgènere, s'encén una cigarreta mentre s'aproxima un client al pis on ella exerceix. La gran majoria de les persones d'aquest col·lectiu no poden accedir a una feina, amb la qual cosa es veuen obligades a exercir la prostitució, amb la dificultat afegida d'aquesta realitat pandèmica en la que estem inmerses. La situació dels drets humans de la població transgènere al món és una de les més crítiques en quant a dret a la vida i dret a la dignitat. Avui dia segueixen sent constantment discriminades, estigmatitzades, excloses de les feines, de les oportunitats i util·litzades com a moneda de canvi per interessos polítics. Amb l'Amanda, amb qui he estat treballant durant més de dos mesos seguint la seva realitat, hem conclós que la societat ha de protegir-les, estimar-les i incluir-les conscientment als seus móns. Ella té la intenció de deixar la prostitució i poder així viure de l'art i l'activisme, les seves passions. Per acabar l'Amanda em llegeix una part d'un poema que diu així: " Resistirem, existirem, seguirem colorejant les avingudes amb la nostra llibertat, besant amb ganes els llavis de la vida". JORDI OTIX

Què en sabem, de Bangladesh? Sabem que fabriquen roba i que alguna fàbrica s’enfonsa. Que els nens treballen, que tenen grans inundacions, que hi ha pobresa, refugiats, mort, etc. La majoria de la informació que ens arriba d’aquest país sol ser sempre negativa. Bangladesh té això, però… i tota la resta? Bangladesh és un país d’aigua, de rius, de barques i de camps conreats. Alguns pobles semblen aturats en el temps i el ritme de vida hi passa amb el tempo propi de l’ambient rural. A Bangladesh hi han tigres de Bengala, elefants pel carrer, temples amagats, la platja més llarga del món, parcs naturals, mercats a tot arreu i, sobretot, vida. Molta vida. Peu de foto: Dos joves guanyant-se la vida passejant un elefant per l’artèria comercial de Sylhet. FRANCESC MELCION

Port de la Selva, setembre de 2021 El foc declarat a mitjans de juliol de 2021 al Cap de Creus va deixar una superfície de més de 400 hectàrees cremades. Veure aquella devastació de la natura colpeix i suposa un dolor interior molt gran. De cop i volta, vaig veure aquell brot verd lluitant per sortir enmig de tanta negror. Va transformar la meva tristor en un somriure d’esperança. Em recorda una imatge senzilla d’en Joan - com ho és ell: “sin trampa ni cartón” - que visualitza una flor lluitant per sortir per una petita escletxa en un mar de ciment. Tinc la convicció que la natura sempre lluitarà davant dels desastres que els humans causem. VICENÇ SEMPER

En el año 1979, hace ahora cerca de 42 años, en el barrio de la Perona (situado en lo que es ahora el pont del Treball), había unas chabolas habitadas por personas con mayoría de etnia gitana. El ayuntamiento los desalojó, a algunos los ubicaron en otros lugares de la ciudad y otros se tuvieron que buscar la vida. El niño de la foto, con mirada desafiante pero con gesto firme y digno, fue uno de los desahuciados. Me gustaría saber donde para actualmente. En 40 años no han cambiado mucho las políticas de la vivienda, siguen los desahucios, la gente sin hogar y con futuros inciertos. AGUSTÍ CARBONELL

"Rebel, llarg, del color de la xocolata desfeta”. Així era el cabell de Júlia Moreno quan la vaig conèixer a la universitat. Fins que amb divuit anys i sense previ avís, el va perdre tot. Durant més d'un any va amagar la seva alopècia, fins que el 24 de gener de 2018 va penjar una publicació al seu perfil d'Instagram on deia: "No cancer, just alopecia". Tot i que la calvicie afecta per igual a homes i dones, són elles les que pateixen més les conseqüències emocionals de perdre el cabell. A més, la falta de visibilitat ho fa tot encara més complicat. La Júlia, com també la resta de dones amb alopècia, només vol normalitzar-la. Que els deixin de preguntar per la seva malaltia, pel cabell que no tenen, pel càncer que no tenen. I no haver de tornar a repetir mai més que només tenen alopècia”. IRENE VILÀ CAPAFONS

Pungalá Esta foto la tomé hace casi 20 años en los paramos del Chimborazo y aun hoy sigo enamorado de la fuerza que hay en la mirada de esta niña. En la parroquia de Pungalá, un cura indígena, Gabicho, intentaba crear un proyecto de recuperación de la Llama que supusiera una salida de la pobreza extrema de las mujeres de su comunidad. Los hombres habían emigrado y el fracaso o el olvido dejaba a las mujeres desamparadas en un mundo laboral masculino. La lana de estos animales seria la base de una pequeña empresa textil comunera. Muy difícil o imposible, no se me ocurría otra opción. Pero Gabicho no estaba solo, dos de los fotógrafos que mas admiro y respeto le estaban ayudando. Sebastiao Salgado y Joan Guerrero. Gracias a Gabicho y a la mirada de la niña entendí, que si bien la fotografía no puede cambiar las cosas, si que puede ayudar a mejorarlas. ISIDRE G. PUNTÍ

El pasado verano, hemos vivido el mes de julio más cálido desde que hay registros, y varios pueblos de Tarragona se quedaron sin reservas de agua por la sequía y sus habitantes vivieron con angustia la falta de lluvia. En la foto Robert Esteve está descargando la cuba de agua en el depósito del pueblo de Forés, el pasado mes de agosto, el pozo que abastecía al pueblo se secó el pasado mayo y desde entonces dependen de las cubas de agua para poder seguir teniendo agua potable. Esto es solo la punta del iceberg, la sequía se recrudecerá debido al calentamiento global y al cambio climático según los expertos. ELISENDA PONS

Aquests núvols amenacen tronada. Potser descarregarà i ja en vindrà una altra al cap dels dies... Aquestes torres metàl·liques que estan construint duraran, però, anys o segles... I les veurem sempre des de casa nostra, la masia de Fraiximeno (Morella, els Ports), habitada continuadament des de fa més de vuit-cents anys (fins i tot té carta pobla de l'any 1254). Malgrat això, van construir una subestació elèctrica al costat i ara noves línies elèctriques de molt alta tensió. Línies que en els darrers anys tant a Catalunya com al País Valencià s'han construït o hi estan en procés. Són cicatrius que creuen el territori sense cap mirament, destruint paisatges, avifauna i formes de vida. A més, provocaran importants problemes de salut a la gent que hi viu a prop. Tenen una finalitat especulativa perquè les grans empreses puguin moure l'electricitat segons els convingui, sense que això repercuteixi ni en una millora del preu al consumidor ni en una millora substancial de l'abastiment, creant el que ja es coneix com a bombolla energètica. Arran d'això s'han creat diferents moviments que exigeixen unes energies renovables de proximitat, consumida allà on es genera, gestionada per comunitats per així evitar aquestes macrolínies elèctriques que destrueixen el món rural. Renovables sí, però no així. MIGUEL ANGEL TRONCHO