Carta d'un lector: "Sobretot, el que vull és deixar d'enganyar-me"

Mesuro 1,68 centímetres i supero, amb escreix, els 100 quilograms de pes. Estic, per tant, gras, o, si ho prefereixen, tinc obesitat mòrbida. Si faig cas de la moderna psicologia positiva o de l'eufemística correcció política, m'hauré de martellejar amb mantres relativament fal·laços, tals com "ens hem d'acceptar incondicionalment" (encara que això sigui sovint sinònim de conformisme) o bé, "la bellesa està a l'interior" (encara que el teu dedins estigui fet un nyap). Segons aquests postulats, hauré de proclamar als quatre vents, orgullós, que la meva grassor és un tret identitari indissoluble que em fa "únic, especial i irrepetible", malgrat que aquesta singularitat només sigui causada per un IMC (Índex de Massa Corporal) estratosfèric, i per unes probabilitats de canviar de barri molt superiors a la mitjana.

Davant d'aquesta tirallonga de petites falòrnies, decideixo tirar pel dret i només acceptar allò que no depèn de mi (genètica, pressió social, circumstàncies vitals incontrolables, etc.), rebel·lant-me contra tot allò que deixo de fer per la feblesa del meu caràcter. Només així, afrontant autocríticament la depriment realitat, albiraré la possibilitat de millorar substancialment la meva decadent salut, de reforçar la meva dèbil voluntat, d'aixecar el meu alacaigut estat d'ànim o d'augmentar la meva malmesa autoestima. Sí, decididament vull treure'm un pes de sobre. Però, sobretot, el que vull ja és deixar d'enganyar-me