Jo volia ser mestra i la carrera m'ha fet perdre les ganes

Quan em preguntaven perquè havia escollit aquesta carrera, cosa que  era sovint, sempre responia que ho tenia molt clar des de ben petita.  I era cert, recordo posar totes les meves joguines assegudes al llit,  agafar la meva pissarra i començar a ensenyar. No em va costar gens  posar de primera opció el grau en Educació Primària, però si tornés a  escollir ara, potser les opcions canviarien. Què ha passat doncs, em  pregunto?

Potser serà per les expectatives que tenia i que s'han anat  reduint fins ara, que estic cursant tercer? Serà per totes les classes  teòriques que he fet i les poques pràctiques (menys d'un mes) realitzades fins ara? Serà per la manca de professors amb pràctica i  la poca motivació que m'han transmès? Serà per les assignatures sense  sentit i poc relacionades amb la futura professió? O serà la carrera  en si?

Sé que és molt fàcil lliurar-nos de culpabilitat a nosaltres  mateixos, però a mi no m'han faltat ganes de treballar, esforç,  constància i dedicació en aquests tres anys de carrera. I potser hi  continuo amb l'esperança de que alguna cosa canviarà, amb l'excusa de  que ara ja és massa tard per deixar-ho, amb la idea de que és l'única  manera d'arribar a ser mestra algun dia. Però potser no sóc jo la que  m'hauria de plantejar el meu futur, potser realment hauria de canviar  alguna cosa; alguna cosa en la meva carrera, en la meva universitat,  en el sistema educatiu, en el país...