Ir a contenido

L'enderrocament de les casetes del carrer Encarnació: família o empresa immobiliària?

Xavi Carulla

Barcelona

Asamblea de los vecinos que protestan por la posible demolición de dos casas y la encina en Gràcia, en noviembre.

Asamblea de los vecinos que protestan por la posible demolición de dos casas y la encina en Gràcia, en noviembre. / FERRRAN NADEU

La polèmica de les comentades casetes del carrer Encarnació i de l’alzina bicentenària implica diversos aspectes: la propietat privada, el bé comú, l’especulació immobiliària, el dret a l’habitatge, la protecció del patrimoni natural i arquitectònic, la gentrificació... Temes que conviden al debat i sobre els quals sovint discrepem els membres del col·lectiu Salvem l’Alzina, que som un grup de gent heterogènia, plural, transversal, que diuen ara.

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

De seguida que vam aconseguir aturar l’enderrocament de les casetes i la tala de l’alzina (amb el cedre, la palmera i el pi vam fer tard) i ens vam començar a organitzar, vam voler esbrinar qui hi havia al darrere d’aquestes actuacions. No hi havia una gran empresa constructora, ni un "fons voltor", sinó la família del barri que durant quatre generacions hi ha viscut i ha tingut cura de l’esplèndid jardí. Se’ns va encongir una mica el cor, la veritat... Investigant vam saber que no era una família diguem-ne vulgar, sinó que eren els amos de diverses empreses, tant industrials com d’inversió immobiliària. De fet, havien constituït una empresa ad hoc, Encarnación Invest SL, per dur a terme aquest projecte. Ens les havíem, doncs, amb gent important, poderosa.

Gent poderosa que, després d’un temps de silenci, va sortir a la palestra per presentar-se com a víctimes de tot plegat. Gent que declarava: “no som especuladors; som de Gràcia”, com si el fet de ser del barri et purifiqués màgicament, com si no sabéssim que a Gràcia, com a tot arreu, hi viuen advocades i malabaristes, músics i paletes, lladres i serenos. O que, després d’haver demanat un permís per talar els arbres i enderrocar les casetes, com se’n fa gala a la carta que avui responem, tenia el cinisme, la barra, d’afirmar: “ningú s’estima més aquestes cases i l’alzina que nosaltres”.

En la carta que ara esmentàvem se segueix aquesta línia victimista construïda sovint amb mitges veritats. Perquè si, com sembla, es tracta d’explicar-se bé, podrien fer públic a canvi de quina quantitat amb sis zeros a la dreta estaven disposats a modificar el seu projecte inicial i salvar l’alzina i les façanes. O podrien dir que si l’Ajuntament tira enrere les llicències, no és per un tema d’inseguretat, sinó d’acord amb la llei d'espais naturals de la Generalitat, que permet revocar la llicència d’un projecte per protegir un element de flora.

No volem acabar sense fer saber a aquesta família –o a aquesta empresa immobiliària, que no ho tenim clar– que estaríem encantats de poder debatre públicament amb ells sobre cap a on ha d’anar la nostra ciutat, el nostre barri, i sobre si lucrar-se amb una necessitat bàsica com és l’habitatge és l’única via possible. I se’ns acut un lloc magnífic per fer-ho: sota l’alzina.

Participaciones de loslectores

Másdebates