L'estàtua tombada de Franco, reflex d'una societat inmadura

El final de l'escultura eqüestre del Caudillo; tombada a terra per uns exaltats, ens ha fet veure que encara no estem preparats per contextualitzar la presència de la mateixa en l'espai públic. Com a societat, encara no som prou madurs per mirar el nostre passat més recent; per conèixer i redescobrir les llums i ombres de la dictadura, el col·laboracionisme, el silenci imposat i la nostre pròpia desmemòria. Són escenes inimaginables quatre dècades enrere, imatges que avui, lluny de generar rebuig, han motivat aplaudiments per part dels testimonis presents. 

Tot plegat m'entristeix, doncs encara estem dividits i exaltats, més de quaranta anys després de la mort del dictador.

Però fent memòria veig que els judicis i consells de guerra de la dictadura continuen vigents. Sota places, camins, descampats i carreteres hi ha infinitat d'executats que no només no han estat jurídicament restituïts, sinó que la recerca de les seves restes és sistemàticament dificultada per l'actual govern.

Potser, així tombada, l'escultura complirà un paper acord al seu valor i significació històrica.