La història ensenya però no té alumnes

Es diria que de les velles desfetes se'n compondran cançons èpiques, que de les línies de la història tacades de sang en farem epopeies. Es  diria que en l'ara de l'ara no ha passat, encara que aquesta  tingui la clau del present i mentrestant, seguim obstinats a tancar  els ulls davant el pany que obre la porta del futur.

I tot queda en  l'imaginari, perquè en el graó de la transcendència ens recreem en un  cinisme perpetu que en cada segon compromet el futur dels qui no el  podran fintar com ho fem nosaltres abanderats amb l'estendard de  l'estultícia i la covardia. I sí, carrego contra tots i carrego contra  mi, perquè el pas furibund de la consciència no el deté cap porta,  desborda les ments com la realitat ens està desbordant com a  generació.

És ara quan ens hem de preguntar si ens atrevim a obrir la  porta que no hem travessat tot i tenir-ne la clau. Una porta que  condueix cap a un temps fonamentat pel rigor i l'esperit crític que  ens aporta la filosofia per pensar la mateixa realitat que ens  atemoreix afrontar, on l'emocionalitat de la música no desaparegui de  les aules i això ens privi de la sensibilitat, tant deficitària en un  món descarnat de valors. Un temps on no es menysvalori la literatura  parametritzant-la en la crítica, en la mètrica o els recursos, sinó  que de les sensacions, fruit de la lectura de les seves línies, emanin  les lletres que componguin el relat que ens pertoca escriure. 

Algun  dia la història la conformarem nosaltres, toca decidir si volem que  ens estudiïn com a herois o com a covards. Com deia una gran  italià, "la historia ensenya, però no té alumnes". Poder ja seria hora de deixar d'absentar-nos a l'aula. I sobretot escriure-la, escriure-la  en clau de futur per tots els qui vindran.