Gràcies pels kilòmetres fets per l'ELA

Batec a batec, pas a pas, fronts regalimant suor; volent arribar a l' últim kilòmetre, volent arribar a la meta: com si us hi anés alguna cosa més que la vida! Rostres desdibuixats em venen sovint a la  ment. ¿Qui sou? ¿La nostra artèria sanguínia, el nostre medicament que no tenim i que ens dóna al coratge per seguir endavant? ¿O el tranquil·litzant que ens acompanya per aquest angost camí?

Sou el ressò incondicional, sense el qual a penes ningú ens coneixeria. Ho doneu tot a canvi de res, però potser i tan sols potser, en un futur no llunyà , junts de la mà podrem dir que l'hem vençuda, aquesta ELA; que podrem caminar sense crosses, que podrem parlar sense estrafer les veus i que arribarà un dia en què el temor no ens aigualeixi les hores.

Parlo per mi i per tots quan us dic "gràcies", pels milers de kilòmetres recorreguts, gest que us honra com a persones. I no puc marxar sense dir-vos que us admiro, i que no defalliu,  perquè ens les vostres mans reneix part del nostre futur.